BarcelonaSi això fos un vídeo d'Instagram, començaria enfocant-me i dient "Acompanyeu-me durant 48 hores a la fira del llibre de Frankfurt". Com que no ho és, us estalvieu la meva cara de son, perquè l'avió sortia a les 8 h. I soc afortunada, perquè l'anterior era a les 6.50 h. Hi viatjaven representants de 25 editorials catalanes, que s'apunten a l'activitat "Un dia a Frankfurt", que sona a títol de llibre del Teo, però que és una iniciativa fantàstica que es va inventar el Gremi d'Editors fa uns quants anys, perquè és important ser-hi. Frankfurt és la fira professional més important del món per comprar i vendre drets de llibres. És a dir, una part molt gran del que trobarem a les llibreries es negocia a Frankfurt. Comptant aquestes 25 que matinen més que jo, i que marxaran al final del dia, hi participen més de 70 editorials catalanes.

Jo no hi havia estat mai, i és tan gran com m'havien anunciat. Us heu d'imaginar els típics pavellons de fira de mostres; n'hi ha sis, i són immensos. Estan disposats en quadrat, i al mig hi ha un espai molt gran a l'aire lliure, ple de llocs per menjar tipus food trucks. Al migdia, les cues són llargues: la que va més de pressa, és la de les salsitxes. Una editora de Planeta, la Maria Guitart (la meva preferida, perquè resulta que també és la meva germana), em diu que el més ràpid és agafar un brètzel per aguantar, i sant tornem-hi. Efectivament, els assistents de la fira tenen les agendes molt plenes. L'agent Anna Soler Pont, que fa trenta-tres anys que hi va, em diu que no em perdi la planta on hi ha les agències, protagonistes fonamentals de la fira, negociant drets dels autors que representen. Hi pujo, i em recorda l'escena de l'inici de L'apartament, de Billy Wilder, quan veiem l'oficina del protagonista, una sala immensa plena de taules i gent treballant, gairebé com un formiguer. Alguns dels que hi són no es mouran de la cadira en dies. Són els únics que es podrien permetre no anar amb vambes, el calçat estrella a la fira. Les distàncies són grans, i a vegades s'ha de córrer per arribar a alguna cita. Em creuo amb l'editora Rosa Rey, d'Angle, que em diu que la tendència d'aquest any són escriptores que fan autoficció: tots els agents li ofereixen el mateix. "Fins i tot he hagut de preguntar si tenien algun home al catàleg. No seria meravellós, que aquesta presència femenina també fos així, a la vida real?" Em passejo pel pavelló d'Itàlia, la Convidada d'Honor d'aquest any, que ha construït una mena de temple amb columnes, i que porta bones exposicions. Em grinyola la part de l'escenari: les imatges de pel·lícules italianes clàssiques que projecten no es mereixen la versió de l'O Sole Mio, entre altres hits italians, que fa la cantant que han contractat. L'editora Pilar Beltran, d'Edicions 62, m'explica que hi ha hagut polèmica, perquè el govern d'ultradreta de Meloni no va triar Roberto Saviano, un dels autors italians més venuts, entre els 100 que ha portat a Frankfurt. Això va provocar que altres escriptors convidats declinessin participar-hi, però finalment Saviano ha pogut ser-hi perquè el va convidar la fira, directament.

Es fa tard, i vull arribar al brindis amb la nova consellera de Cultura, Sònia Hernández, que es fa a l'estand de Catalunya. Acull 39 editorials catalanes, i he de dir que és magnífic. Quan treuen el cava, s'omple de gent que passava per allà, i aviat m'adono que és un clàssic: tots els estands fan una petita celebració en algun moment, i tots s'omplen de passavolants i d'especialistes en la ràtzia de canapès (o de brètzels, en aquest cas). L'endemà, comprovo que els catalans som uns aficionats: els reis de la fira són el Brasil i Mèxic que han muntat una autèntica festa repartint tequiles i caipirinhes amb samba de fons. Serà la meva última activitat abans d'agafar l'avió, que aquest cop surt a les 21 h. És el que agafen cada any les agents Berta i Sandra Bruna, que l'anomenen "el vol dels morts vivents": efectivament, és ple d'agents i d'editors amb aspecte catatònic, però satisfets: feina feta, i fins l'any que ve, Frankfurt.