CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

Les vicissituds de Narcís Garolera

'Galeries del record. Memòries d’un filòleg' de Narcís Garolera. Edicions de 1984. 624 pàg. / 20 €

Les vicissituds  De Narcís Garolera / SARA CABARROCAS Zoom

Diu Narcís Garolera (Vic, 1949) a Galeries del record que és un home sense biografia, com solia dir d’ell mateix Salvador Espriu, i més que deixar testimoni de la seva vida ho vol fer de les vicissituds de l’època que li ha tocat viure. Una època que va de l’any 1949 fins al 2012, amb revisions posteriors, esclar. O sigui que és un llibre contra la desmemòria col·lectiva. Entenc que els que són força més joves que el doctor Garolera hi trobaran l’encant d’un temps esborrat pels anys però que encara perdura en l’imaginari, en papers, fotografies i postals. Per als contemporanis del filòleg, en canvi, ja és tot un altre tema, i a segons qui poden regirar-li el fetge, perquè allà on la toquis, la memòria pot fer mal.

No em queda clar si aquestes memòries tenen una voluntat de servei i testimoniatge d’una època per mostrar-nos l’alè d’un món passat i canviant fins als nostres dies o bé són l’excusa per passar comptes amb uns quants senyors, un exercici de catarsi, per dir-ho així, personal. En tot cas, no cal dir que són unes pàgines magníficament escrites, planeres, de vegades una mica redundants, divertides, crítiques i sucoses en molts aspectes. Sens dubte faran les delícies de molts lectors.

La primera part del llibre traça els anys d’infantesa i joventut i hi ha un esplèndid retrat camperol i del Vic de l’època, el lligam d’un món petri anterior encara a la Revolució Industrial respecte del qual Garolera pren un distanciament irònic. És un temps gris, ensotanat i fred en què gairebé tothom parla català, fins i tot els franquistes. Pàgines que desprenen afecte per l’època i per la família, en especial per la figura paterna, que suscita una gran empatia. És un univers rural, patriarcal, ancorat en antigues creences i supersticions en què la visió del món s’hereta dels avantpassats. Són anys també de passar pel seminari, les primeres feines, una mili intranscendent i la universitat, amb impagables comentaris sobre professors. I, per damunt de tot, hi ha la descoberta fonamental en la vida del jove Garolera: la profunda vocació per les paraules, per la filologia.

En la segona part hi trobem l’aventura professional, que comença l’octubre del 1974, quan Garolera s’instal·la al pis de Barcelona. Ja amb el títol de filologia catalana a la butxaca, comença el periple docent de la llengua i la literatura catalanes en gairebé tots els nivells educatius, que culmina com a catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. El capítol com a inspector d’Ensenyament i la ingerència política (pujolisme) en la professió fan enrogir qualsevol. El més rellevant, però, és la trajectòria de Garolera com a filòleg, editant textos de Verdaguer, Sagarra, Pla, Fages de Climent, Gaziel, etc., o les seves aproximacions i textos a destacats escriptors catalans com Caterina Albert, Maragall... I no només pel valor intrínsec de l’obra de Garolera sinó pels referents humans comentats que acompanyen l’autor al llarg dels anys. Coneixences de mestres com Antoni Pladevall, Josep Ruaix, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Joan Solà, Joan Coromines, Antoni Comas, Martí de Riquer... Certament, és una memòria que ret homenatge. Però enmig d’aquests noms n’hi ha d’altres que l’autor anomena “amadíssims enemics”: els enemics de Verdaguer, i per tant d’ell mateix, perquè són els que s’han apropiat de Verdaguer i veten Garolera, l’exclouen de l’edició crítica i critiquen públicament el que edita. Són Joaquim Molas, Isidor Cònsul i Ricard Torrents. Les envestides continuen quan afirma que a ell, pel fet de no tenir el carnet del PSUC, se li va dificultar l’accés a la càtedra de la Pompeu Fabra; en canvi, a d’altres que sí que el tenien se’ls va facilitar. Com veuen, molta substància per gaudir i valorar. Tot plegat evidencia que la vida no deixa de ser la feina feta i la relació que tenim amb els altres, l’empremta que aquests deixen en la nostra evocació insignificant.