Dedica cinc dels articles del seu últim llibre a Jacint Verdaguer, l'obra del qual ha estudiat a fons.

Gràcies a L'Atlàntida , el català va tornar a ser una llengua literària europea. Verdaguer és un personatge molt significatiu i important: l'any 1886, poc després de publicar Canigó , és coronat pel bisbe Josep Morgades durant l'inici de la restauració del monestir de Ripoll.

La plenitud "literària i nacional del poeta" no trigaria a declinar, almenys oficialment, a partir dels exorcismes i la suspensió a divinis , que li prohibia celebrar missa i fer qualsevol activitat sacerdotal.

En el caràcter de Verdaguer s'hi combinaven dos trets molt diferents. D'una banda, la confiança en el seu geni. De l'altra, la labilitat: Verdaguer va ser una persona impressionable i d'una certa ingenuïtat. Poc després de ser admès com a capellà particular del marquès de Comillas, va ser nomenat almoiner del palau. En principi havia d'assistir 25 famílies pobres, però va acabar mantenint-ne gairebé 300, perquè realment creia que els rics havien de fer caritat als pobres. Verdaguer va viure situacions extremes: cada vegada veia més el mal en la societat. Assistint als exorcismes es va anar fent més i més visionari.

A partir de la crisi vital va acabar naixent un nou escriptor.

Va deixar de ser la veu d'una nació, que havia assumit a Canigó , per ser modern -o antimodern, segons com es miri-: en llibres com Flors del Calvari i Al cel és subjectiu, parla d'ell i de la seva situació personal. D'altra banda, es defensa a través dels articles que publicava a La Publicidad , on mostra un gran domini de la retòrica. El cas Verdaguer és el nostre affaire Dreyfus .

¿Podria fer-me una valoració de Verdaguer com a escriptor?

Coromines em va dir que "si un escriptor fa autoritat en català és Verdaguer". En valorava molt l'opció lingüística. Com a bon romàntic, Verdaguer escrivia a partir de la llengua del poble. El seu estil poc artificiós, sumat al personatge popular de Mossèn Cinto, fan de Verdaguer un cas insòlit, que es guanyà el respecte de tothom.

Dedica tot un text a les afinitats i divergències entre Verdaguer i Josep Pla.

Pla tampoc no es va voler allunyar gaire del català parlat. Per a ell era fonamental tant la tertúlia de l'Ateneu Barcelonès com la de Palafrugell. Volia copsar l'anècdota i el batec humà, i se'n va sortir molt bé. Ara, com a antiromàntic que era, Pla no podia acceptar la poesia verdagueriana. Ho intenta, però no se'n surt: "Tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L'Atlàntida ". En canvi, valora molt la seva prosa, sobretot el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa .

Al llibre rescata la relació epistolar entre Coromines i Pla.

Van ser capaços de construir una gran obra tots sols. M'interessava mostrar aquests gairebé quinze anys de relació. Pla escriu una carta a Coromines amb un qüestionari a partir del qual farà un dels seus Homenots . S'entenen de seguida.

Pròximament publicarà a Destino una nova edició d' El quadern gris .

La meva voluntat ha sigut restituir la llengua original del manuscrit, que va ser mal llegit i ultracorregit quan va ser publicat per primera vegada. Hi he fet més de 5.000 correccions!

Un dels projectes que l'ha ocupat durant més temps ha sigut l'obra completa de Josep Maria de Sagarra, una de les seves altres dedicacions filològiques. N'acaba de sortir el dinovè volum.

El filòleg ha de servir bé el text i editar-lo de la millor manera possible. Aquesta ha sigut la meva feina principal: posar a l'abast del lector normal alguns dels escriptors més importants i que més m'han interessat. Som un país poc agraït als seus genis.

Verdaguer. Pla. Sagarra.

La prosa de Sagarra és brillant i espectacular. Cada vegada el valoro més. Potser no diu tant com Josep Pla, però ho diu molt bé: sembla que no ho faci amb esforç, te l'imagines escrivint i fumant distretament... Sagarra té un gran domini de l'oralitat, i quan escriu teatre és molt versemblant en aquest registre.

Últimament a Sagarra se li ha criticat el vessant de traductor. S'han posat en dubte les versions de la Divina Comèdia i de Shakespeare.

Això ve de Gabriel Ferrater. Recordo que el Gabriel deia que la seva Divina Comèdia sagarrejava. Naturalment: és un poeta que tradueix un altre poeta. Fa una gran operació, l'entén molt bé. I passa el mateix amb Shakespeare. Salvador Oliva tradueix " a poor player " per "un pobre actor". És literal, i correcte. Sagarra, en canvi, diu "un trist comediant", molt més encertat en català.

A la dècada dels 60, Ferrater parlava, a partir de Ruyra, de la impossibilitat de la novel·la catalana. ¿La situació és diferent, ara?

Al segle XX hi ha hagut molt bones novel·les, tot i la crisi que el Noucentisme significà per al gènere. Solitud , de Víctor Català. Vida privada , de Sagarra. Incerta glòria , de Joan Sales. La plaça del Diamant i Mirall trencat , de Rodoreda. I Bearn , de Llorenç Villalonga.