Crítica
PERE ANTONI PONS

Un pamflet per agitar la poesia catalana

'El futur' de Jaume Munar. Adia Edicions / Cafè Central. 79 pàg. / 12 €

Un pamflet per agitar  la poesia catalana / ISAAC BUJ Zoom

Amb El futur. Poesia de la inexperiència, el poeta Jaume Munar (Felanitx, 1982) s’ha proposat agitar les cabaloses aigües de la poesia catalana, sovint massa ensopides per culpa del cofoisme. Per fer-ho, ha recorregut al gènere del pamflet.

Això vol dir que el llibre és provocador i programàtic, que hi prevalen les declaracions contundents i unívoques per sobre de les reflexions ponderades i els matisos, que els veredictes fulminants hi són molt més habituals que els interrogants i les exploracions dubitatives, i que el conjunt es caracteritza per un to de reprovació excitada, per un ritme accelerat que no admet reformulacions i per un desplegament d’idees combatiu i maximalista. És de la seva naturalesa pamfletària d’on provenen les virtuts del llibre. I les seves mancances. Destaquen els severs diagnòstics socioliteraris de Munar, que desmunta l’eufòria que des de fa una quinzena d’anys ha agombolat el món de la poesia catalana. Contra la idea que associa la proliferació de recitals poètics i l’elevat nombre de llibres de poesia editats amb la bona salut del gènere, Munar ve a dir -com alguns portem anys dient, d’altra banda- que tota aquesta sobreabundància lírica no ha estat gaire cosa més que un festival d’autocomplaença instigat i aprofitat per una minoria endogàmica i sorollosa: “La torre literària que semblen haver aixecat -escriu- no és més que polseguera”.

També carrega contra un sistema de premis “que no guardona obres literàries sinó quotes de poder i àrees d’influència mediàtica” -el repartiment de prebendes i l’intercanvi de favors i de lloances entre amics i companys de capelleta- i contra el que ell anomena “l’autopromoció per persona interposada”, és a dir, el cas d’aquells escriptors que fan servir la reivindicació d’un autor més veterà o ja difunt per donar-se a conèixer a ells mateixos. A grans trets, tot el que diu Munar és lúcid i raonable. El problema és que no posa exemples concrets i no diu noms, la qual cosa desactiva en bona mesura les crítiques i n’esmussa la capacitat correctora.

Dos tipus de poesia

És quan parla pròpiament de poesia, amb tot, allà on el llibre pateix més per culpa de la seva condició de pamflet. Recorrent als seus coneixements de poesia, de filosofia i d’economia -té el cervell ben moblat i escriu bé-, Munar distingeix entre dos tipus de poesia: la poesia de l’experiència, que segons ell és la que treballa a partir dels sentiments del “jo romàntic” del poeta, la qual és previsible i inofensiva perquè es limita a refer nostàlgicament el passat; i la poesia de la inexperiència a què fa referència al títol, que per a l’autor és la que cal escriure perquè és la que transgredeix i la que permet superar-nos i ampliar el coneixement. Entre els seus models hi ha Rilke, Eliot, Celan i Bauçà.

Pamfletari, Munar sosté la seva argumentació sobre diverses trampes. Caricaturitza la poesia de l’experiència -com si tota fos sentimental i convencional-, mentre que idealitza la poesia del coneixement -com si no n’hi hagués de banal, presumptuosa i saturada de clixés-, limita el concepte de coneixement a un de tipus filosòfic i abstracte -com si no n’existissin de tipus moral, emotiu i afectiu-, dona per fet que el passat és una cosa tancada, vella i estàtica -obviant que sempre està en construcció i renovant-se- i que el futur és sempre obert i nou -sense tenir en compte que sovint és el resultat de terribles inèrcies i penoses rutines-, i vaticina la mort del “jo romàntic”, cosa sorprenent en un període històric en què el “Jo” viu una inflació colossal a causa de l’efervescència de les xarxes socials. ¿Això vol dir que El futur és un llibre negligible? No. Aquesta mena de llibres s’han de valorar pels debats que enceten més que per les conclusions a què arriben i les veritats que revelen. Agosarat i meritori, el pamflet de Munar fa el fet.

Més continguts de llegim