“A un gran pianista ja el pots deixar sol a l’habitació on s’asseu per tocar el piano, omplir-l’hi de pols, i llançar-li cubells d’aigua a sobre, que ell continuarà tocant. Fins i tot si la casa s’ensorra, continuarà tocant. I amb l’escriptura passa el mateix”. Això explicava Thomas Bernhard en una entrevista a Werner Wögerbauer al cafè Bräunerhof de Viena. Era el 15 de juliol del 1986, el mateix any en què veuria la llum l’última novel·la de l’autor austríac, Auslöschung ( Extinció, encara inèdita en català), tot i que encara escriuria com a mínim un parell més d’obres de teatre, Elizabeth II (1987) i Plaça dels herois (1988). El 12 de febrer del 1989 moria el narrador, dramaturg i poeta: des de fa una dècada, l’influx de la seva prosa verinosa, sofisticada i, a estones, molt divertida ha anat arribant en català gràcies a l’excel·lent feina de Clara Formosa Plans, que s’ha ocupat, entre d’altres, dels cinc volums de la pentalogia autobiogràfica -publicada a Salobre i El Gall entre el 2008 i el 2012- i Mestres antics (Còmplices, 2011). Raül Garrigasait, que el 2017 va debutar en la novel·la amb la multipremiada Els estranys (Edicions de 1984), signa ara l’excel·lent traducció d’ El nebot de Wittgenstein, una bona mostra del Bernhard tardà, que forma un díptic involuntari amb El malaguanyat (1983).

Si en aquesta última obra l’escriptor rememorava la coneixença del pianista Glenn Gould, virtuós i aclamat des de molt jove, contraposant-la amb el fracassat i suïcida Wertheimer, El nebot de Wittgenstein reconstrueix la singular amistat bernhardiana amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof que va revolucionar el pensament amb el Tractatus logico-philosophicus (1921). La novel·la és una doble aproximació a la malaltia: a la física -la del mateix autor- i a la psíquica, que afecta des de jove el Paul. El paràgraf únic de 120 pàgines que configura el llibre arrenca amb una estada al Wilhelminenberg dels dos convalescents. Bernhard es recupera d’una intervenció pulmonar i Wittgenstein està ingressat al pavelló de malalts mentals, afectat per una de les crisis que, cada cert temps, l’obliguen a passar unes setmanes de confinament. A partir d’aquí, i en una estructura volàtil semblant a la d’ El malaguanyat, el narrador de la història intenta construir un retrat del seu amic vienès a partir d’afinitats comunes, com ara l’òpera, la música clàssica, les cafeteries, l’aversió per la família (“quan ell deia els meus germans, sempre deia també els meus torturadors ”) i la vetllada en què Bernhard va recollir el premi Grillparzer -explicada també a Els meus premis (El Gall, 2014)-, on hi ha potser les pàgines més hilarants del volum: “Un premi sempre te’l concedeixen només persones incompetents que se’t volen pixar a la cara i se’t pixen copiosament a la cara si acceptes el seu premi”. Un dels temes de fons d’ El nebot de Wittgenstein és la difícil relació entre malalts i sans. En aquest aspecte, l’escriptor és dur i clarivident: “Quan és honest, el sa no vol tenir res a veure amb el malalt, no vol que li recordin la malaltia i així, com és natural i lògic, la mort”.