CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Terenci Moix, el turista lúcid i efervescent

'Terenci als USA' de Terenci Moix. L’avenç. 260 pàg. / 18 €

Terenci Moix, el turista  lúcid i efervescent / BOSTON GLOBE Zoom

El tram final de la vida d’un escriptor, sobretot si ha estat molt marcada en termes ideològics, mediàtics i/o socioeconòmics, condiciona, sovint de manera contraproduent, la visió que els lectors i la crítica tenen del conjunt de la seva trajectòria. És el que li ha passat a Terenci Moix (Barcelona, 1942-2003).

Als anys 80, Moix va emprendre una carrera literària i mediàtica en castellà tan exitosa i popular -va guanyar el premi Planeta, va presentar programes de televisió, va ficar-se en saraus i polèmiques diverses- que va acabar fent oblidar que hi havia hagut un altre Terenci abans del Terenci frívol, mig bandarra i mig diví, autor de bestsellers. Aquell primer Terenci, modern, fresc i trencador, d’una ambició literària i intel·lectual gegantina, no tenia gaire res a veure amb el que, ja veterà i molt famós, a les entrevistes es guanyava l’audiència contant les batalletes dels seus amics del paper cuixé i lluint una actitud provocadora i juganera però inofensiva. Aquell Terenci abans de Terenci és el que el lector retrobarà a Terenci als USA, publicat per Proa el 1974 i ara recuperat per L’Avenç amb un pròleg de Borja Bagunyà.

Diu Bagunyà que, la tardor del 1972, Moix va aprofitar una llarga gira de l’obra teatral Yerma (l’estrella de la companyia era la seva amiguíssima Núria Espert i un dels actors era Enric Majó, aleshores la seva parella) per viatjar arreu dels EUA: Nova York, Filadèlfia, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco, la gran Califòrnia... Naturalment, en va escriure un llibre.

Tot i que és ple de situacions, escenaris i idees que fa quaranta-cinc anys representaven una novetat però avui són arxiconegudíssims, el cert és que el llibre s’aguanta la mar de bé, gràcies sobretot a la prosa bombollejant i virolada de Moix i a la manera que té d’observar-ho tot. En la mirada del Terenci que recorre els EUA conviuen la innocència de la curiositat genuïna i el disgust que provoquen l’exotisme agressiu i l’admiració decebuda.

El llibre funciona, alhora, com un relat de viatges, com un combatiu assaig sociopolític i cultural, com una autoanàlisi de les manies i les passions de l’autor i com la radiografia d’un país que, en aquells anys, vivia un període particularment convuls de conflictes i novetats: la ressaca hippy, la Guerra del Vietnam, les lluites i les reivindicacions dels homosexuals i les minories racials, la controvertida presidència de Nixon, l’efervescència de la contracultura...

Un dels aspectes més positivament sorprenents del llibre és la golafre pluralitat d’interessos de Moix. Parla de tot perquè tot li interessa. La història, l’arquitectura -d’un colossalisme que l’inquieta-, el cinema -lamenta la mort del vell Hollywood però no diu res del naixement del nou-, la literatura, la pornografia -que li sembla sòrdida-, la política, el consumisme, els marginats per la pobresa i la droga, Broadway...

Com passa a la gran majoria d’europeus que han escrit sobre Amèrica, tant la fascinació com la indignació que Moix sent pel país no tan sols es basen en el que és Amèrica sinó en el que podria -o hauria pogut- arribar a ser. Aquesta condició d’utopia fallida (però encara esperançadorament en marxa, almenys aleshores) explica algunes opinions desmesuradament contundents contra la societat nord-americana. Dic desmesuradament contundents perquè Moix venia de l’Espanya franquista.

Com tots els escriptors honestos que escriuen sobre un lloc per on només estan de pas, Moix es reconeix culpable, és a dir, turista. Ara bé: el que conta és personal i estimulant. Sempre és una bona notícia la recuperació d’un bon llibre.