crítica
JAUME CLARET

Orfidal o art

'Polititzacions del malestar' de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol. Raig Verd. 272 pàg. / 19,90 €

La gran manifestació al carrer Marina de Barcelona en suport als presos. / JOSEP LAGO Zoom

Llibres com aquests no són habituals en la nostra llengua. No perquè la temàtica ens sigui aliena, sinó perquè la seva concreció habitual és l’article anglosaxó. Només per l’esforç d’acostar reflexions en català sobre el nostre present artístico-político-filosòfic, l’edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol ja hauria de ser destacada. Però és que, a més, Polititzacions del malestar és només una de les moltes concrecions d’un treball en marxa i pertinent.

A través del testimoni en forma d’assaig, entrevista o glossa de diferents pensadors i creadors s’acumulen evidències de la divisa comuna: “l’art es pot transformar en un instrument per donar forma al malestar compartint i connectant el que és íntim amb una dimensió política”. Però el camí no és fàcil. D’una banda, topem amb els límits marcats per la fatiga, la impotència, la desubicació... En paraules del filòsof Amador Fernández-Savater, el malestar és precisament “la manifestació sensible de la crisi de presència”. De l’altra, hi ha les limitacions de l’art i de l’artista, atrapats entre la domesticació a càrrec de les subvencions, l’ artivisme denunciat per l’antropòleg Manuel Delgado on l’estètica s’imposa a la protesta i, finalment, la censura total o parcial que buida o transforma el sentit últim de qualsevol creació.

No és estrany que des del filosòfic Espai en Blanc s’aconselli prendre Orfidal a qui no estigui disposat a arriscar. De fet, l’única possibilitat de sortida rau en la capacitat per sacsejar el món, les consciències, els discursos i les actuacions. D’aquí la rellevància de l’art, entès com a espai i pràctica, per “convertir el malestar en una pràctica política”. D’aquí la necessitat de l’artista per construir afectes, complicitats i, sobretot, manllevar part del canemàs teòric de moviments amb un discurs sòlid sobre el malestar, l’angoixa, la cura o l’empatia.

Els préstecs provenen, sobretot, del feminisme (“el que és personal és polític”), però també dels moviments socials. Així, i a redós de les protestes antiglobalització i de la defensa d’espais alternatius, sorgeixen plataformes i iniciatives que encaren problemes concrets i actuals com el de l’habitatge, integrant sovint una preocupació artística. I és que, com es diu al colofó del llibre, el fil conductor de tot plegat és precisament “la distància entre la realitat i el lloc des d’on l’administració o les institucions pensen i determinen el marc d’acció en qüestions que són de tots: la cultura, el carrer, l’angoixa”.