Crítica
JAUME CLARET

L’altra cara de la fraternitat

de la traïció avishai margalit arcàdia Traducció de josefina caball 424 pàg. / 27 €

L’altra cara 
 De la fraternitat / SERGE ROBERT / GETTY Zoom

Que el títol no enganyi a ningú: De la traïció no és un tractat moralista, ni tan sols una obtusa reflexió filosoficointrospectiva. A Avishai Margalit (Jerusalem, 1939) li interessa la deslleialtat com a “símptoma revelador d’un gran malestar humà: la manca de transparència en les relacions humanes”. Només es pot parlar de traïció quan el mal i el greuge causats tenen lloc “entre persones que suposadament mantenen una relació densa” i, per tant, posen en qüestió aquest vincle.

Margalit reflexiona sobre les relacions humanes i, en concret, sobre les que podem qualificar de plenes, consistents, fortes. I, per extensió, ens parla sobre la distinció crucial entre moral i ètica, en què la primera regula les nostres relacions lleugeres, les que mantenim amb la humanitat en general, i la segona ens guia en les denses, les que ens vinculen a la família, els amics i la nostra comunitat. Només en aquest últim cas, la deslleialtat és entesa com a traïció.

Per bastir aquesta aproximació, el pensador israelià ha construït un text intel·ligent, pertinent i actual que es beneficia d’una prosa irònica i elegant -cal destacar el gran treball de la traductora Josefina Caball- i d’un esforç de proximitat a través d’exemples que apel·len no només a la tradició grecollatina, als textos judeocristians i als clàssics de la literatura universal, sinó també a la quotidianitat del president Barack Obama, l’estafador Bernard Madoff i el teatral José Mourinho. La voluntat de fer-se llegible i entenedor és omnipresent.

Traïció i adulteri

Convençut que “la traïció demana concreció”, Margalit centra el seu treball en casos paradigmàtics: l’adulteri com a màxima expressió de la deslleialtat personal, l’alta traïció respecte de la política i l’apostasia (juntament amb la traïció de classe, durant segles una altra mena de religió) pel que fa a les creences. Tots els exemples trenquen una relació humana densa, sigui sentimental, patriòtica i religiosa o ideològica, i, al mateix temps, fereixen la parella, el país o la religió.

La relació densa entesa com a fraternitat -la tan sovint menystinguda tercera pota del lema revolucionari francès- s’esberla perquè confiança i lleialtat són burlades. Per això entén la traïció com “l’altra cara de la fraternitat”. Fins aleshores es compartia pertinença, memòria i significat a través d’una relació densa, d’un vincle fratern. Consumada -i divulgada- la deslleialtat, arriba el càstig, que pot anar des del divorci fins a la condemna a mort, passant per l’expulsió de la família o comunitat.

Vist des del secularitzat i relativista Occident, la traïció es pot menystenir com un anacronisme propi de temps passats i civilitzacions endarrerides. L’autor s’interroga també sobre aquesta dilució del concepte en les nostres societats líquides on, més que perdre’s el sentit, se n’ha modulat la sensibilitat. Per a Margalit, som més aviat davant un “indici -un símptoma, si voleu- de la tensió que hi ha entre les relacions denses i les relacions lleugeres, entre l’ètica i la moral”.

Per una banda, hi ha qui enveja la potencialitat de càstig i control lligada a la deslleialtat, i intenta mantenir-la o apropiar-se-la fent passar relacions lleugeres per denses i moral per ètica. D’aquí sorgeixen les ambigüitats en la valoració de fenòmens recents com el d’Edward Snowden, considerats per bona part de l’opinió pública un noble delator i per les autoritats dels Estats Units un nefast traïdor. Contra aquesta voluntat d’opacitat, promoguda a partir d’una deslleialtat desvirtuada, només s’hi pot oposar la transparència institucional.

Per altra banda, intentem acostumar-nos al fet que algunes de les tradicionals relacions denses es destensin amb la modernitat. No és que l’adulteri, l’alta traïció o l’apostasia deixin de ferir els traïts, però són el preu acceptat -sobretot si no és públic- per garantir una societat raonable: “La traïció i la hipocresia són conseqüències necessàries de la vida civilitzada, de la mateixa manera que orinar és conseqüència de beure”.