Hi ha dos moments en la història en què l’elegància creua fronteres i canvia de passaport. L’un és el dels exiliats russos -i qui diu russos diu polonesos, etcètera- que a principi del segle XX van anar a parar a París; l’altre van ser els anys en què l’aristocràcia europea -inclòs l’exili rus i polonès que va anar a parar a París- va arribar als Estats Units fugint del malson de la Segona Guerra Mundial.

Un exemple paradigmàtic és la pintora Tamara de Lempicka, tota glamur, que va fugir del Sant Petersburg de la Revolució d’Octubre del 1917 i va aterrar al París de l’agitació artística, per després marxar a Nova York (en el seu cas, abans de l’esclat del conflicte bèl·lic, és veritat). La família de l’autora d’ Ellos, Francine du Plessix -de casada Gray-, nascuda a Varsòvia el 1930, és un altre cas d’aquest viatge transfronterer. A la Ciutat de la Llum -al vell món- els seus van fer créixer la comunitat de russos blancs emigrats, de la qual també va formar part l’escriptora Irène Némirovsky. Va ser allà on Tatiana, la mare de la Francine, havia viscut una història d’amor amb el poeta Maiakovski, heroi nacional. Aquell era el París de Louis Aragon i dels surrealistes, i a l’altra banda del futur teló d’acer Stalin pujava al poder, perillosament.

La Tatiana es va casar, però amb el vescomte francès Bertrand du Plessix, i es va convertir en una reputada dissenyadora de barrets. Pel camí va conèixer Alexander Liberman i es van fer amants. Durant la guerra el marit va morir al front. No puc avançar res més. Però la vida d’aquesta nova família formada per la Tatiana, l’Alex i la Francine dona per a molt més, perquè la cosa important en aquest llibre testimonial és sobretot la terra que els acull, a “ells”, elegants exemplars del vell món que venen a menjar-se un altre món. “ Para mi madre fue mucho más fácil que para Alex encontrar un trabajo en Estados Unidos. Los contactos... ¡cómo mejoró su vida gracias a los contactos! ”, llegim al llibre.

Una vida de pel·lícula

La vida d’aquesta parella que la filla mira pel forat del pany dona per fer-ne una pel·lícula i justament per això als Estats Units ha estat un llibre celebrat amb premis com el National Book Critics Circle Award. Liberman va ser allà un dels noms de referència de la revista Vogue, la primera publicació nord-americana que va conquerir Europa. Els camins sovint són d’anada i de tornada... Du Plessix ens explica la història familiar amb una objectivitat digna d’elogi i ens fa un resum no mancat d’esperit crític sobre què va significar per a aquella generació començar en un lloc on els codis eren diferents, tot i que la Tatiana mai va parlar un bon anglès. Van ser gent extravagant, que deixava de pagar al dentista per fer regals de Nadal a gairebé un centenar de convidats, perquè en el seu univers les festes per a la high society eren essencials. I mentre l’Alex tindria de padrí el mateix Condé Nast, la Tatiana va tenir d’amiga íntima Marlene Dietrich.

Hi ha autores que comencen escrivint la seva vida de petites (Anaïs Nin, que encetà els seus diaris a onze anys, quan arribà a Nova York); d’altres ho fan a la meitat de la carrera (Simone de Beauvoir). Les més objectives són les que esperen que els pares es morin per tenir el cap fred i parlar clar. És el cas de Du Plessix -autora, entre d’altres, d’una biografia de Simone Weil-. ¿Però com es podria passar per alt l’origen quan s’ha estat filla d’una dona tan singular i fillastra d’“el mag del periodisme americà de la moda”? Sense estalviar-se cap opinió, és clar, per exemple sobre les vel·leïtats artístiques de Liberman.