Guillem Frontera va néixer el 1945 a Ariany, un petit poble de la Mallorca interior on els carrers no estaven asfaltats, l’enllumenat públic era inexistent i la majoria de la població es guanyava la vida treballant al camp de sol a sol. Aquella realitat estàtica, àrida i severa, estructuralment conservadora i molt jerarquitzada -el poder era en mans de l’Església i la casta terratinent-, es regia encara pels cicles de la naturalesa i s’havia mostrat immutable des de feia segles. El mateix passava arreu de l’illa. Amb el boom del turisme de masses dels 60 aquella immutabilitat va quedar esbocinada.

“No hi ha cap país que, sense passar per una revolució, hagi canviat tant en tan poc temps”, ha escrit el mateix Frontera, l’obra literària i la personalitat del qual no s’entenen sense el xoc entre la Mallorca tradicional, purament mallorquina i en general pobra, i la Mallorca turística, èbria de diners (o encegada per la possibilitat de fer-ne) i cada cop més desmallorquinitzada.

A la seva primera novel·la, Els carnissers (1968), reeditada ara per Club Editor amb una nota introductòria de l’autor i un postfaci molt treballat i molt instructiu de la professora Nanda Ramon, Frontera ja va tractar aquell període de canvis vertiginosos. I va fer-ho amb un ofici i una perspicàcia sociohistòrica sorprenents, tenint en compte que tenia 23 anys i que havia rebut, en el seminari franciscà de la Porciúncula, una educació perniciosa. Una explicació per a aquesta precocitat insòlita és la relació que el joveníssim Frontera va mantenir amb els Villalonga, Llompart i Vidal Alcover, i també la molta experiència vital acumulada treballant com a periodista des dels 17 anys.

Els carnissers està organitzada a partir d’un doble pla narratiu. D’una banda, s’expliquen els preparatius i la celebració d’un sopar a la possessió de Son Puig-gros, acabada d’adquirir pel matrimoni format per en Miquel i na Coloma, que anys enrere n’havien sigut “els amos” -és a dir, els administradors- i que han guanyat molts diners gràcies a diferents negocis turístics. De l’altra, al sopar també hi assisteixen els antics senyors de Son Puig-gros, Don Fulgenci i Donya Leonor, decadents i arruïnats, als quals ja només els queda l’orgull buit (però encara reverenciat) del prestigi del llinatge. Aquesta substitució en la punta de la piràmide del poder genera tota mena de tensions entre els nou-rics i els antics senyors. Per a en Miquel i na Coloma, la compra de Son Puig-gros culmina tota una vida d’esforços, però, així i tot, se senten insegurs perquè els falta una genealogia sòlida al darrere i perquè encara no han après a comportar-se com la classe dominant que ja són. Don Fulgenci i Donya Leonor, per la seva banda, se senten víctimes d’una subversió intolerable en l’ordre natural de les coses i, alhora que se saben deixats enrere pel curs de la història, se senten superiors als seus vells empleats.

L’altre pla narratiu de la novel·la segueix en Miquelet i en Xavi, els fills dels dos matrimonis, que també han d’assistir al sopar però que s’enreden anant de bars per una Palma bulliciosa. La relació entre els dos joves complementa les complicades relacions dels seus pares. Tant en un cas com en l’altre són unes relacions marcades pels rancors -o les desconfiances- de classe, però també per un formigueig d’inseguretats íntimes que afecten tots els personatges, cada un desconcertat a la seva manera per l’allau de canvis que en un tres i no res ha desmuntat la realitat que els envolta.

El fet que tota l’acció transcorri en unes poques hores d’una tarda-vespre, i que la prosa de Frontera sigui robusta, àgil i neta, emfatitza la sensació de vertigen urgent que caracteritza el món que retrata. Un clàssic.