Fa ben bé tres lustres vaig deixar Oïsme, un llibre de l’artista Perejaume, a Segimon Serrallonga, que no el coneixia, almenys com a escriptor. El resultat va ser que li va dedicar un poema, ullprès com havia quedat amb l’ús de l’adjectiu suberós. Més tard també va fer amistat amb Ricard Torrents, units d’entrada per vincles verdaguerians, i l’artista va fer diverses intervencions a la Plana, i el primer rector de la Universitat de Vic li va prologar Els cims pensamenters. El que no es podia preveure en aquell moment és que Perejaume es convertiria en un dels prosistes més significats dels Països Catalans, ultrafilòsof de l’art, pensador, i, naturalment pintor, artesà plàstic, dissenyador, instal·lador conceptual, artista integral.

El catàleg Mareperlers i ovaladors, que conté dotze assaigs més un llibre autònom titulat Maniobra de Perejaume, que és l’exposició del MNAC, és una obra colossal des de molts punts de vista. Hom n’inicia la lectura armat d’un llapis, i la subratlla tota, perquè cada línia és una joia: lèxica, estilística, conceptual... Si en féssim simplement una lectura de gaudi ja pagaria la pena, és un goig verbal de cap a cap. Però la qüestió és que el discurs que fila Perejaume és cosa seriosa, que requereix temps de reflexió, perquè es tracta d’una aportació cabdal a la història de l’art i del pensament. Correspon als especialistes de fer-ne una valoració justa. Com a mers lectors només podem expressar la fascinació impagable que proporciona la lectura d’aquestes pàgines, ben acompanyades i puntuades per una sèrie de fotografies de detalls d’obres d’art diverses. Savis a venir faran capmàs i anàlisi d’aquesta obra complexa que està bastint Perejaume des de fa uns anys. Ell té una visió, o un manyoc de visions, i no fa sinó descabdellar-lo amb intel·ligència, lucidesa i prolixitat, cada cop amb més acuïtat, amb més magnificència enlluernadora, amb màxima autoritat. La prosa de Perejaume és una de les grans proses que ha donat aquesta literatura. Deutora de Llull, de Muntaner, de Ruyra, de Verdaguer, de Carner i Foix, de Palau i de Brossa. Hi ha paràgrafs que són dignes de figurar en els llibres de text de llengua i literatura catalanes de secundària. Una llengua simplement magistral -ja li coneixíem-, però que amb el temps va guanyant en distinció i en prestància. Hom es fa creus d’aquesta potència discursiva que sembla no tenir aturador. D’altra banda, en el llibret Paraules locals, s’hi apleguen, tal com s’indica, dos textos de naturalesa oral ( Paraules locals i Agrarietat, i un de més llarg, Conreu general, que en conté tres). Aquí desplega la seva poètica política, des d’un vessant a voltes més antropològic, defensant amb màxima lucidesa un discurs radical i finíssim sobre el sentit de lloc, l’allocament, l’agrarietat, i la nostra manera d’estar i de ser en el món (“També nosaltres mengem planeta, en som”).

Un volum tot ell subratllable

Però tornant al magne Mareperlers i ovaladors, tot ell subratllable, observem tan sols un parell de característiques, i instem a la seva lectura morosa, que és instructiva i delectable, fet tot ell de correspondències extraordinàries i embadalidores clarividències. Una singularitat, marca de l’autor, és la de disposar el que en el format canònic de regulació, diguem-ne acadèmica, del disseny de pàgina, allò que serien notes a peu de plana, es converteix aquí en una mena d’excrescència tipogràfica (en cos més petit), que neix a la dreta del mateix cos central del text, i queda com un penjoll orgànic, en forma d’excurs o postil·la al discurs central. Una altra observació és allò que els narratòlegs i altres teòrics de la literatura n’han dit de mil maneres, i que nosaltres anomenarem metaescrit : són les aparicions de sobte del narrador del text en el discurs, per fer una autoreferència al fet mateix de l’escriptura: “Li demano al text que no amolli. És molt de tros el que portem darrere per perdre-ho tot. [...] Un text més ràpid permetria una visió molt més sintètica, però no puc, no el sé escriure [...]. El retaule bada boca i diu: «i Perejaume, val més que t’aturis». [...] Paro una estona, però el text segueix”. Si algun dia som un país normal, Perejaume haurà de ser venerat en la seva justa desmesura.