No hi ha cap glamur en el fet de ser mestressa de casa encara que se n'exerceixi en una mansió victoriana a principis de segle XX, enmig del bucòlic paisatge anglès. Això ho sabia prou bé E.M. Delafield, l'autora de Diario de una dama de provincias (Libros del Asteroide), quan l'editora de Time and Tide, una publicació política de l'època on escrivien George Orwell i Virginia Woolf, va oferir a Delafield que relatés les seves experiències personals.

Aquell retrat desapassionat, per entregues, de la maternitat i les feines de casa va tenir tant d'èxit entre els lectors que va convertir-se en llibre, el 1930. Des de llavors, no ha parat de reeditar-se. Dins d'aquest títol expressament carrincló, Diario de una dama de provincias, hi ha un tractat d'ironia i mala bava sobre la vida de les mestresses de casa, i la falsa glòria que atorga la dictadura del menjar a punt i el llit fet.

Xemeneies embussades

L'escriptora britànica escriu a raig, sense manies, lluny de cap pretensió literària. I aquesta manera de fer ens recorda més l'estil d'un bloguera l'era d'internet que el d'una escriptora d'educació victoriana. El personatge principal del diari és la mateixa Delafield, una dona de classe mitjana, casada amb un marit absent i amb dos fills, que viu a les ruralies d'un poble del sud-oest d'Anglaterra.

A la condició de dona de principis de segle s'hi sumen les incomoditats lògiques de l'època i la vida al camp. Els queviures s'han d'encarregar amb molta antelació, i pot ser que pel camí en canviï el contingut o es perdi, les xemeneies s'embussen, no existeix la calefacció central i les visites s'anuncien a través d'un telegrama o una carta. Delafield, com a dama britànica que viu al camp, ha de disposar d'institutriu francesa per als nens i de cuinera, encara que no s'ho pugui permetre. Presonera de la seva classe, Delafield empenyora un antic anell de la tia àvia a cada moment per poder fer front a més d'una despesa domèstica. És en aquests episodis que el personatge del marit es torna pura caricatura. Mentre la dona fa viatges continus entre el banc i el prestador, ell continua llegint el Times. El lector d'avui somriu, perquè no han canviat tant les coses des de l'època victoriana. Tot i les penúries econòmiques, de cara a l'aparador cal demostrar que es viu en l'abundància. A les exigències de l'estatus familiar s'hi sumen les visites a casa de velles moribundes, la relació forçada amb la veïna odiosa i l'assistència, entre altres esdeveniments, al mercat benèfic de torn. Quin tràfec per a algú que de bona gana es quedaria a casa, a llegir.

Una vida del tot insuportable

Delafield utilitza l'humor i el sarcasme com a escapatòria. I entre tanta abúlia de plat brut, deixa anar: "Sento que la vida és absolutament insuportable, i prenc la decisió esbojarrada de comprar-me un barret nou". Tot són desgràcies per a Delafield, que amb la seva inquietud preferiria qualsevol altre ofici que el de mestressa de casa. Ella escriuria, faria viatges transoceànics o participaria activament en les reunions de l'Institut de la Dona, encara que de moment aquests "berenars de te i pastes", així els defineix, no li semblen prou propicis per canviar el món. La falta d'oportunitats a províncies es resol amb un altre sarcasme elegant: "He d'intentar recordar que l'èxit social molt poques vegades és el destí de qui viu habitualment a províncies -escriu-. Sens dubte, tenen assignat un altre propòsit, en el vast panorama de la Creació, però encara no he descobert quin deu ser".

Els lectors de Diario de una dama de provincias hem trobat quin era el propòsit de Delafield: escriure novel·les que no envelleixen.