¿És veritat que dues de les narracions del teu últim llibre parteixen de fets autobiogràfics, i que una és aquella en què un home barbut amenaça el narrador amb una pistola i l'obliga a explicar-li una història?

Tots els contes són autobiogràfics: surten del meu cap. És cert que n'hi ha algun que ve d'una experiència que vaig viure, però el de l'home barbut no.

El conte Quin animal ets ?

Aquest sí. Un equip de la televisió alemanya va venir a casa meva, a Tel Aviv, amb la intenció de dedicar-me un reportatge. Quan vam acabar l'entrevista em van dir que necessitaven plans de recurs. Em van demanar que fes veure que prenia cafè, que parlava per telèfon... i llavors, finalment, van preguntar-me si podia asseure'm al davant de l'ordinador i fer veure que escrivia un conte. Els vaig dir que això no podia ser. Però van insistir tant que vaig acabar accedint i vaig teclejar: 'Tant de bo marxeu de seguida. Vau matar els meus avis". Ells no podien entendre l'hebreu, esclar, però no van quedar convençuts del que escrivia, perquè seure a l'escriptori al davant de la pantalla de l'ordinador no era prou... literari [riu]. Vaig escriure unes frases en una llibreta i això els va deixar contents. Al cap d'una setmana em vaig posar a fer neteja dels papers de l'estudi i hi vaig trobar les frases que havia escrit per al reportatge. Me'n va agradar una i vaig començar el conte.

L'explicació de l'inici del conte sembla un dels teus contes.

Encara tinc una altra anècdota curiosa. Aquesta és sobre Joseph , on un escriptor parla amb un productor en una cafeteria. A mi em va passar una cosa semblant. Durant una temporada que feia de professor a Berlín el meu editor alemany em va demanar de veure'ns. Vam quedar en una cafeteria tan gran com el Santiago Bernabéu. Jo no l'havia vist mai, el meu editor, i m'era impossible reconeixe'l en un espai tan desmesurat com aquell. Em vaig asseure en una taula a prop de l'entrada, per controlar tothom que pogués aparèixer i tenir pinta d'editor.

I no va anar bé...

Va entrar un home ben vestit i amb una bossa molt pesant i vaig pensar que a dins hi portava llibres de l'editorial. M'hi vaig acostar i vam començar a parlar. Al cap d'una mica em va dir que havia rebut el meu últim correu i que no havia pogut dormir en tota la nit. L'únic que li havia demanat era si en comptes de les deu podíem quedar a les onze. Li vaig preguntar per què estava tan inquiet i va respondre: "No et puc donar 300.000 euros. Només 250.000. Però primer vull veure els diamants". Jo vaig dir el seu nom en veu alta: "Georg?". I ell va contestar: "Samir?". Tots dos ens havíem equivocat. L'home i la bossa pesant se'n van anar.

Et passen coses curioses.

Me n'ha passat alguna d'extrema i tot. Un cop, una dona va picar a casa i després d'explicar-me que havia llegit els meus contes em va demanar si podia veure la meva banyera.

I què va passar, llavors?

No res. La va veure i se'n va anar.

El personatge principal del conte De sobte truquen a la porta ha d'explicar una narració que agradi a l'home que l'apunta amb una pistola. El que se li acut no el convenç. ¿És una metàfora del que et passa amb els lectors, quan posen en dubte les decisions que prens quan escrius?

En general, tots els personatges són jo, en els meus contes. El procés d'escriptura és molt intern. De sobte truquen a la porta és un llibre molt important per a mi perquè em va permetre tornar a publicar després de 10 anys dedicat a altres coses. Vaig fer cinema, em vaig casar, vaig tenir fills, vaig començar a pagar una hipoteca i una assegurança de vida...

A Mal karma hi ha un agent d'una asseguradora que té un accident i resulta que no havia contractat una assegurança, però a partir de l'accident ven més i més assegurances. Tot gràcies a explicar el seu drama personal.

Quan escric no parteixo del no-res: trec alguna cosa d'una altra cosa. És com si tingués un tros de fang i a partir de la meva feina en tragués alguna cosa diferent, una figura que transmeti alguna emoció.

En llibres anteriors, les experiències pròpies i de coneguts al servei militar israelià tenien una presència important.

Ara ja no passa tant... Fins als 40 anys no te n'escapes del tot, del servei militar. Diguem que he alliberat espai per explicar noves pors. La meva dona està preocupada perquè en uns quants d'aquests últims contes hi surten marits que enganyen les dones. Jo li dic que també hi surten marits divorciats que han perdut la custòdia dels fills. Parlo de les pors més primàries que poden tenir a veure amb mi algun dia.

La teva primera norma a l'hora d'escriure és assegurar-te que t'ho passes bé.

Hi ha escriptors que pateixen, però n'hi ha que dient que pateixen amaguen que ho passen bé. Quan escric sóc en un lloc segur on puc ser jo. Els desitjos es fan realitat. Puc canviar els malsons. A la vida real no puc clavar un cop de puny a qui voldria, perquè s'hi tornaria i la cosa acabaria malament.