Els nostres, el quart llibre del rus Serguei Dovlàtov que publica Labreu en català, traduït pel sempre enginyós i creatiu Miquel Cabal, és un recull d’homenatges als familiars de l’autor. Els dotze capítols del que tant podria ser una novel·la com una col·lecció de contes estan esquitxats d’anècdotes divertides: d’una banda, et sorprenen per la seva inversemblança absoluta i de l’altra, per la sinceritat, també absoluta, del to amb què estan narrades. Et fan dubtar si aquest prosista immens és un gran inventor d’històries que, de tan increïbles, podrien arribar a ser reals en qualsevol racó del món, o bé un fidel cronista de l’absurd quotidià en la seva versió soviètica, que Serguei Dovlàtov va haver de viure i que va saber observar amb una fascinació incessant.

En un passatge el narrador diu que una vegada, quan ell i un amic sortien dels banys, els va aturar un policia i van tenir el diàleg següent: “Recorden quan es va publicar El rosari, de l’Akhmàtova?” “El 1914. Editorial Guiperborei. Sant Petersburg”. “Gràcies, poden marxar”. “On?” “On vulguin. Són lliures...” Sens dubte, és inversemblant. ¿És irreal, però? ¿Que potser hi pot haver res d’irreal en un país com l’URSS, on els poetes (i els dissidents en general, que solien ser aficionats a la poesia) treballaven de fogoners, de vigilants i de policies, i feien servir informacions relacionades amb els seus escriptors preferits com una contrasenya per identificar els seus, o, com en deien interiorment, “els nostres”?

D’altra banda, tampoc és improbable que un jove com Serguei sabés les dades de publicació d’un poemari d’Anna Akhmàtova. Dovlàtov, que no va acabar mai la carrera de filologia perquè en lloc d’anar a classe s’emborratxava amb els amics o sortia amb noies romàntiques, tenia una memòria d’erudit i una sensibilitat per a la poesia que es fa evident en tots els seus llibres i impregna el seu estil. N’hi ha prou de veure com descriu la impassibilitat desconcertant de la seva dona, el seu tarannà tranquil i callat, que contrasta amb el temperament impulsiu de Serguei. No es tractava del silenci feixuc d’un altaveu espatllat. Ni de la tranquil·litat amenaçadora d’una mina antitanc. Era la calma silent d’una arrel que escolta amb indiferència la remor de les fulles de l’arbre. A més, l’amic més admirat de Dovlàtov era el poeta Joseph Brodsky, l’únic de qui es va emportar una foto quan es va veure obligat a emigrar als Estats Units, segons explica a La maleta.

Afinitat pels perdedors

Per a Dovlàtov, els nostres no són només els membres de la família, sinó també tots aquells amb qui sent afinitat: els perdedors orgullosos amb ànima d’artista, els alcohòlics intel·lectuals que ratllen la indigència, els rebels que s’atreveixen a trencar les expectatives que hi dipositen els pares o els professors... D’aquests últims, el més autènticament nostre és el cosí del narrador, en Bória. Al principi se’l descriu com algú d’una perfecció que fa ràbia: un fill exemplar i un estudiant modèlic, que estava a punt d’acabar el batxillerat amb una medalla d’or, una distinció que equival a una matrícula d’honor. Un dia, però, mirant per la finestra del passadís de l’escola, en Bória va veure que venia el director, en Txebotariov, àlies el Xivato. Així ho explica Dovlàtov: “Llavors el meu cosí es va enfilar a l’ampit de la finestra. Va demanar a les nenes que es giressin. Va calcular la trajectòria amb encert. I va deixar en Txebotariov xop de cap a peus...”. És el familiar que el narrador del llibre descriu amb més admiració, amb una gratitud meravellada, perquè és capaç d’acomplir el somni secret de tots els seus companys. No cal dir que allò que Bória va fer amb el Xivato, Serguei Dovlàtov hauria volgut fer-ho amb totes les institucions oficials en general.