Com es fa un escriptor? Aquesta és la pregunta que contesta Ricardo Piglia a través de la publicació del seu dietari de formació. Un escriptor es fa en la vida, en la lectura i en la pràctica: en la voluntat de ser-ho. Piglia és, sens dubte, un dels millors escriptors de la generació que va començar a publicar seriosament durant la dècada dels 80, però que es van formar vint anys abans.

L’Argentina ja havia consolidat una tradició literària molt rica, presidida per Borges -que tothom imita, diu- i en la qual destaquen autors solitaris com Roberto Arlt i Macedonio Fernández. Piglia els devora. I s’ha encetat el postperonisme: amb el líder populista derrocat, comença a introduir-se el marxisme com a “teoria total”. El creuament d’aquests dos factors crea un univers oníric -la realitat no és real- que només es pot explicar mitjançant la narrativa quotidiana. La vida està en els detalls.

Piglia, en aquest dietari iniciàtic, deixa el territori de la infantesa, Adrogué, molt a prop de Buenos Aires, i se’n va a estudiar història a La Plata. En tenir clara la vocació d’escriptor, comença a construir-se com a tal. Però és massa jove i l’experiència que li dóna la vida és escassa -amics, bars, noies- tot i que s’anirà fent més intensa i més tèrbola a mesura que passen els anys. Piglia no és un jove qualsevol precisament per la voracitat lectora i la capacitat expressiva. Fa dubtar que un aprenent escrigui tan bé i tan poc: tot hi és escarit i tanmateix hi és tot, formació, estudis, feines precàries, projectes, amors, amistat. Una vida intel·lectual intensa i perifèrica, amb noms generacionals que fan el mateix, una colla prodigiosa.

Algun detall ens ha de fer pensar en una construcció literària a partir dels dietaris originals. Per exemple, que se li atribueixi el text a Emilio Renzi (segon nom i segon cognom), que és un alter ego de l’autor que hi posa distància, que sempre vol dir introduir elements de ficció a canvi de treure peces de biografia real. Però tant li fa, perquè el que ens interessa com a lectors és aquesta intensitat creixent dels fets narrats, dels ambients, del caràcter esquiu del protagonista, que decideix que no vol tenir casa i viu llogant habitacions (“ cuartos ”). És a dir, que una certa inseguretat personal li cal per sentir-se escriptor, per deslligar-se de la normalitat. Les relacions sentimentals van desfilant sense quedar-se.

García Márquez el demagògic

Amb una obra que bascula entre la intel·lectualitat i la trama policial, barrejant-les totes dues, tenen gràcia les referències literàries. El 1967 llegeix Cien años de soledad i dictamina que gasta una “ prosa eficaz y demagógica ”, que és una bona definició de García Márquez. Piglia és una altra cosa: és un realisme tacat de brutor, molt més dur. El dietari ens ensenya que de la vida surt la novel·la, que la construcció de l’escriptor ha estat conscient. Està tatxonat de fets determinants -la mort del Che, una dictadura- que passen gairebé sense fer ombra per les pàgines. Aquesta també és una clau literària: la creació és introspectiva. El dietari tindrà futurs volums, fins a tres, i són una fascinant finestra abocada a una vida interessant i universal, en un país que aquí resulta exòtic i en uns anys definitivament superats, o sigui, prop de ser mitificats. Les pàgines finals, escrites avui, són extraordinàries: reprenen històries familiars ditiràmbiques i recreen la lenta decadència de l’escriptor malalt. Culmina així el relat que inicia també Emilio Renzi xerrant en un bar amb amics que no escoltem. Soledat i tristor.