BarcelonaEncara ara, l’inici de la novel·la moderna se situa a principis del segle XVII, quan Miguel de Cervantes va publicar la primera part de Don Quixot. Amb sort, com a precursors il·lustres s’esmenta l’aportació picaresca del Lazarillo de Tormes (1554), l’alè èpic -acompanyat de generoses dosis d’erotisme- que Joanot Martorell va desenvolupar al seu Tirant lo Blanc (1490) i l’aportació trepidant de Chrétien de Troyes a finals del segle XII amb els romans que exploraven el cicle artúric, com ara El cavaller de la carreta.

Almenys a Europa es menciona encara amb poca freqüència La novel·la de Genji, que la japonesa Murasaki Shikibu va escriure a principis del segle XI i que va ser traduïda al català -parcialment- l’any 2006, al mateix temps que Atalanta i Destino publicaven, per separat, dues versions completes de la primera novel·la “psicològica” de la història. El llibre, que suma 1.500 pàgines, és una de les obres que Clara Janés reivindica a l’assaig Guardar la casa y cerrar la boca (Siruela, 2015), un recorregut ple de sorpreses per algunes de les autores que el cànon occidental ha passat per alt durant massa temps. El llibre de Janés destaca perquè supera la visió eurocèntrica i pel llarg recorregut històric que planteja. “El Maniyoshu, de principis del segle VIII, és la compilació més antiga d’escrits japonesos, i allà un terç dels autors són dones -explica Janés, poeta, traductora i assagista que ha publicat una cinquantena de títols des de principis de la dècada dels 60-. Tres segles després, juntament amb poetes com Izumi Shikibu tenim la gran prosista Murasaki Shikibu, que explica la història de Genji, el príncep resplendent, i la de Rokujo, el fantasma vampir de la seva amant, que es dedica a torturar la seva dona Aoi fins que la mata”. De l’extensa novel·la de Murasaki Shikibu, Janés en remarca “la importància del fantasma, és a dir, els desitjos reprimits”, que potser no s’haurien tractat amb tanta meticulositat si els hagués escrit un home.

Haver d’acceptar l’anonimat

Un dels motius que Murasaki Shikibu s’hagi omès de les grans fites de la literatura universal té a veure amb el fet que nasqués dona en un entorn que valorava molt més -i potser encara ho fa- la producció artística masculina. El títol del llibre de Clara Janés remet a unes paraules de Fray Luis de León: “Porque así como la naturaleza (...) hizo a las mujeres para que, encerradas, guardasen la casa, así las obligó a que cerrasen la boca ”. L’autora diu: “Aquesta noció estava tan estesa que les artistes, en la majoria de casos, acceptaven l’anonimat”. Janés recorda la rigidesa de l’entramat social, que en el context espanyol s’estenia a tots els estaments des de la falta absoluta de privacitat de la reina. Era als convents on “les dones gaudien d’un cert aixopluc i tenien possibilitats de desenvolupar les seves aptituds intel·lectuals”. A més de Santa Teresa de Jesús -de qui aquest 2015 es commemora el cinquè centenari del naixement-, trobem Sor Marcela de San Félix i Sor Juana Inés de la Cruz, totes dues al segle XVII. “Sor Juana Inés de la Cruz va portar una vida intel·lectual brillant i dominava gran varietat de gèneres, registres i temes -afirma-. Fins que va estar involucrada en una disputa teològica que va fer que se la considerés poc devota. Primero sueño és un poema fascinant, on explica el viatge celestial cap al coneixement, que és Déu. Per arribar-hi estudia els minerals, els vegetals, els animals, l’ésser humà i les matemàtiques, entre d’altres”.

Janés també cita el cas de María de Zayas y Sotomayor (1590-1661), autora de Novelas amorosas y ejemplares, publicitades a l’època com el “ Decameró espanyol”. Eren obres esquitxades de violència, erotisme, sàtira i esperit carnavalesc, en la línia del capgirament proposat per Rabelais a Gargantua i Pantagruel, però aportant una visió des de la perspectiva de la dona. “María de Zayas era tan fantàstica que havia de ser un home, per això no en sabem res, de la seva vida”, diu Janés. Així i tot, les novel·les de María de Zayas van ser molt populars: se’n van fer catorze reedicions al llarg del segle XVII, i al segle XVIII haurien continuat guanyant adeptes si la Inquisició no les hagués prohibit. Cátedra va reeditar Novelas amorosas y ejemplares al 2000.

Un silenci que ve de lluny

A Guardar la casa y cerrar la boca, Janés dóna una altra dada reveladora: la primera veu poètica coneguda és femenina. Cal anar fins al segle XXIII abans de Crist, durant l’Imperi Accadi, per trobar-hi la sacerdotessa Enheduanna. Va tenir la mala sort de caure en desgràcia als altres sacerdots, que van destruir el disc d’alabastre on hi havia inscrits els himnes. Dels poemes en queden només alguns fragments trobats per Sir Leonard Woolley el 1926, i no es van començar a estudiar fins a la dècada dels 60. Per alguns dels versos que Janés adapta al castellà al llibre intuïm que Enheduanna no defugia la polèmica: “ Como él no besó el suelo ante mí, / ni barrió el polvo ante mí con su barba, / alzaré mi mano sobre su pueblo instigador / y le enseñaré a temerme ”. Altres de les desaparicions que l’autora explica a l’assaig són els poemes de les cortesanes coreanes, que havien d’escriure en el seu propi alfabet -menys considerat que el dels homes-; la supervivència escassíssima d’engrunes de la literatura escrita per dones durant l’Imperi Romà, i la destrucció del llegat d’Hipàtia d’Alexandria, lapidada per un grup de fanàtics cristians al segle IV.

Han canviat gaire, les coses?

L’any 2013, M. Àngels Cabré va publicar l’assaig Leer y escribir en femenino (Aresta), on repassava unes quantes autores fonamentals al llarg de la història de la literatura, des de la poeta grega Safo a l’escriptora i mística alemanya del segle XI Hildegarda de Bingen, i algunes de les novel·listes més destacades del segle XIX, de Jane Austen a George Eliot. Ara acaba d’arribar a llibreries A contracorriente (Elba), on es fixa en vuit autores del segle passat que van tenir-ho difícil per obrir-se camí. “Totes estaven destinades a ser noies normaletes i van excel·lir -diu Cabré-. ¿Se les valora com cal o han quedat com a singularitats? Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones”. L’autora defensa el valor de les aportacions de Virginia Woolf, Mercè Rodoreda i Carson McCullers -totes elles molt consolidades actualment-; redescobreix Elsa Morante, “autora del gran llibre de la postguerra, La historia, publicat el 1974”; recorda el passat dissortat d’Irène Némirovsky, morta al camp de concentració d’Auschwitz; es pregunta per què hi ha tan poc assaig escrit per dones, recordant Hannah Arendt, i finalment fa referència a la poeta Alejandra Pizarnik i a la narradora Isak Dinesen. “Les vuit autores han patit el segle XX -diu-. Algunes d’elles van haver de canviar de llengua, com Arendt i Némirovsky. D’altres van escriure bona part de l’obra des de l’exili, com Rodoreda, que em sembla la novel·lista més important d’Espanya, més que Carmen Martín Gaite i Carmen Laforet. D’altres van patir malalties severes, com Carson McCullers i Isak Dinesen. Woolf i Pizarnik es van suïcidar”.

Cabré considera que autores com les del seu llibre han donat “la veu de la dissidència, de la frontera i de l’excepció”. Les dones encara “no estan ben representades” ni en els catàlegs editorials, ni en els premis institucionals ni en la recepció crítica. “Estem en un moment que pot semblar que comencem a ser el que volem”, apunta. Tot seguit recorda que seria un bon moment per “reubicar el cànon literari”. Recorda l’assaig de Harold Bloom que va marcar tendència a la dècada dels 90. Entre els 26 autors que escollia només hi havia quatre dones: George Eliot, Jane Austen, Emily Dickinson i Virginia Woolf. “Tots els escriptors que comenta Bloom són bons, però hi ha moltes absències: no podem quedar-nos amb un cànon heteropatriarcal, masclista i blanc”, adverteix. Assajos com els de Clara Janés i M. Àngels Cabré haurien de contribuir a obrir els ulls dels lectors. “No deixem que les feministes es quedin amb el llegat de l’escriptura de les dones”, conclou l’assagista.