Julià Guillamon es refereix als anys en què va créixer la subversió poètica catalana com "la història d'un entusiasme". Entre el 1964 i el 1982 escriure versos va ser "una alternativa a la grisor del franquisme i a les claudicacions de la Transició". Abans d'entrar a la primera sala de l'exposició de la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, el visitant topa amb unes paraules de Joan Vinyoli adreçades "als joves catalans" d'una gran vigència: "Es pot privar un poble de la seva llengua, poden eliminar-la i poden implantar l'ensenyament d'una altra llengua a les escoles, però si no s'ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s'haurà extirpat mai l'antiga, que reapareixerà en la poesia, vehicle del sentir".

La revolta poètica va néixer en unes circumstàncies polítiques adverses per a la creació en català, combinades amb la joie de vivre de les noves generacions, que van provar de traslladar els colors lisèrgics de moviments com el swinging London a les seves creacions. "La imatge de l'exposició ve d'un quadre d'Antoni Padrós del 1967, Automanifest ", explica Guillamon, que s'atura al davant de l'obra, on un personatge llueix una corbata en què es pot llegir Drug : l'home plora, però al costat hi té dues dones pèl-roges que exhibeixen una part generosa dels seus atributs femenins.

A principis de la dècada dels 70, Marta Pessarrodona, Salvador Oliva, Francesc Parcerisas i Narcís Comadira van passar uns anys a Anglaterra. Els collages provocatius de Comadira conviuen amb poemes força allunyats de la seva producció actual, com el sonet que dedica als grans magatzems: "Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen. / Vols que anem a mirar? És només un moment. / Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent, / entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen".

Guillamon dóna a conèixer una petita part de l'imaginari pop català. El visitant es troba amb xapes on es pot llegir "Fem manetes?", "Visca el pa, visca el vi", les portades dels primers discos de Guillermina Motta i l'obertura progressiva a la imaginació dels cantautors. L'home del carrer de Quico Pi de la Serra donarà pas a L'home estàtic de Pau Riba, i aquest acabarà de perdre l'entitat quan Sisa el converteixi en L'home dibuixat .

'Hippies' i poesia concreta

"L'any 1967 el Summer of Love de San Francisco va portar els primers hippies a Eivissa i Formentera", sintetitza Guillamon. Baltasar Porcel en faria un reportatge dos anys després. Francesc Parcerisas hi passaria una temporada, i de l'experiència en sortiria el llibre Latituds dels cavalls , en què Jim Morrison conviu amb el sàndal i l'amor lliure. "L'any 1971 Eduard Arranz-Bravo va arribar a convertir en escultura la màquina d'escriure de Parcerisas", diu Guillamon amb la vista fixada en l'objecte colorista i somiós que dóna pas a una sala dedicada a la poesia concreta, amb obres d'Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carles Camps, Carles Santos, Francesc Torres i Benet Rossell. "La poesia concreta es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX. El poema perd el seu valor sintàctic i esdevé objecte", es pot llegir a l'entrada d'un espai blanquinós i amb una dotzena de mostres del conceptualisme. Balcells mostra una capsa plena de lletres que ofereix combinacions diferents cada vegada que algú la sacseja. Torres fotocopia un paper una vegada rere l'altra fins que el text escrit es fa il·legible. Benet Rossell col·lecciona fotogrames dibuixats com si fossin papallones. Fina Miralles escriu el seu poema a la sola de les sabates: la firma s'escampa a mesura que es va avançant.

A principis de la dècada dels 70 diversos estudiants universitaris -entre els quals hi havia Vicenç Altaió, Antoni Marí, Maria-Mercè Marçal i Ramon Balasch- s'acostarien a la poesia per camins diversos: el Primer Festival de Poesia Catalana (1970) conviuria amb iniciatives com la revista Tarotdequinze (1972- 1975) i el Gespa-Price celebrat a l'Autònoma, en què van participar 67 poetes de generacions i estils molt diversos. "El cartell del Gespa-Price és espectacular -diu Guillamon-. Combina una miniatura de les Corts Catalanes del segle XV amb els plàtans que portava Josephine Baker, que són substituïts per llibres". La revolta poètica dedica una de les sales visualment més impressionants a contraposar els dos grans recitals: la posada en escena del Primer Festival de Poesia és solemne; la del Gespa-Price, lluminosa i innocent. Al pis superior es pot observar la cara escrita de la poesia: bona part del catàleg de Llibres del Mall, Cristalls i els primers títols de poesia de Quaderns Crema (hi ha una vitrina dedicada a les polèmiques flors del mall , del col·lectiu anònim Carles Bau de l'Aire). L'última part observa les arrels textualistes en l'obra primerenca de Carles Hac Mor, Biel Mesquida i Quim Monzó (el de l'experiment en prosa de L'udol del griso al caire de les clavegueres ). Revistes com la mallorquina Neon de suro (1975-1982) i serigrafies i accions de Bartomeu Cabot desemboquen, a finals del 1981, en la corrosiva publicació Quaderns de son coc . El final de l'últim dels textos és d'impacte: "Som la merda".