Llegim 08/03/2014

Jhumpa Lahiri: "El món encara és un lloc injust"

Amb 33 anys l'escriptora guanyava el premi Pulitzer de ficció amb el seu primer llibre de contes. Quinze anys després presenta novel·la, 'La fondalada'

Jordi Nopca
4 min
“El món encara  és un lloc injust”

Jhumpa Lahiri s’ha guanyat un lloc de prestigi en les lletres contemporànies nord-americanes des del seu debut, Intèrpret d’emocions, que Columna va publicar el 2000. Després d’una primera novel·la encara inèdita en català, El buen nombre, que va ser adaptada al cinema per Mira Nair, Lahiri ha publicat dos llibres més, Una terra estranya -un recull de narracions interconnectades- i La fondalada, totes dues disponibles al catàleg d’Amsterdam. Lahiri va néixer a Londres el 1967, filla de pares indis, però va créixer a Rhode Island. A la seva nova novel·la l’ambient universitari on va ser educada és un dels escenaris principals, juntament amb Calcuta, el lloc on creixen dos germans, el Subhash i l’Udayan.

A La fondalada explica una història ambientada a l’Índia i als Estats Units a la dècada dels 60 i dels 70. Quin va ser el punt de partida?

Un dia em van explicar que dos germans havien estat assassinats durant els anys del moviment Naxalita a Calcuta. Quan tot això va passar, jo era molt petita i vivia amb els pares als Estats Units. A l’Índia van ser uns anys molt violents i turbulents, però fora del país eren pràcticament desconeguts. A l’hora d’escriure la novel·la, m’interessaven tant els esdeveniments en si com la recepció que tenien a l’altra banda del món: l’Índia va viure una guerra civil, tot i que a l’estranger se’n sabia molt poca cosa. Els meus pares mateix no entenien què hi passava.

La novel·la explica la vinculació amb el moviment Naxalita d’un dels dos germans protagonistes, l’Udayan. Vinculats amb el comunisme d’arrel maoista, els naxalites es van aixecar contra les desigualtats socials i es van posicionar a favor de les zones rurals de l’Índia. Quina lectura en fa, de la seva lluita?

La injustícia continua existint, i les desigualtats han crescut els últims anys, no només a l’Índia sinó en moltes altres parts del món. L’explotació està a l’ordre del dia. Tots aquests aspectes bàsics encara no s’han resolt: és això el que encara dóna vigència als naxalites i altres moviments similars.

Quan són nens, l’Udayan i el Suhash descobreixen que molt a prop de casa seva hi ha un club per a les classes altes, el Tolly, i es dediquen a entrar-hi i a pispar pilotes de golf.

El club Tolly encara hi és. Fa un mes ho vaig poder comprovar personalment. La gent que hi va s’ho passa molt bé, juguen a golf i prenen te. A fora, però, els altres tenen problemes per sobreviure. Com es pot justificar, això? Com es concilia una realitat i l’altra? Sovint em faig aquesta mena de preguntes... El món encara és un lloc injust.

A La fondalada l’Udayan diu que són restes de colonialisme.

Sí, però és un colonialisme que ha estat perpetuat per la població índia. És una qüestió de distingir-te dels altres i de gaudir de privilegis que no estan a l’abast dels altres.

Tornant al punt de partida de la novel·la, no és el primer cop que una història real l’ajuda a construir una ficció. En un article a The New Yorker del 2011, Trading stories, recorda que el seu primer conte parteix d’una vivència familiar.

Sí. A una de les millors amigues de la meva mare li va néixer la filla morta poc després que nasqués la meva germana. Al cap d’un temps ens vam canviar de casa, i els amics van acabar venint a viure a prop. No només això, sinó que van contractar el mateix arquitecte i van construir una casa molt semblant a la nostra. Si escriure és una reacció contra la injustícia, o la recerca d’un sentit quan el sentit s’ha perdut, aquesta va ser una primera experiència en relació amb això.

Les famílies són al centre de la major part de la seva producció de ficció. Per què?

Hi ha diversos motius. Les famílies m’interessen perquè són problemàtiques: generen molta tensió i drames. Els lectors sempre hi podran connectar. Són fascinants.

Un dels personatges més determinats per l’entorn és la Gauri. La noia s’enamorarà de l’Udayan. Tots dos comparteixen la passió pels llibres i pel debat polític. Què comparteix amb la Gauri?

Ella és d’una generació anterior a la meva, i es rebel·la contra actituds diverses, com ara el que s’espera d’ella. Jo he tingut la sort de no haver de lluitar contra tot això: m’he pogut beneficiar de les millores que els moviments feministes van aportar a la dècada dels 70. No m’ha estat difícil tenir una família i una feina. La Gauri té dificultats per combinar el que el seu interior li demana i les exigències de la família.

La fondalada acaba tractant la pèrdua i l’esperança.

La Gauri no ha tingut mai gaire sort. La novel·la s’encara directament amb la pèrdua d’éssers estimats, però al mateix temps als personatges els passen coses inesperades.

A vostè també n’hi ha passat alguna: es va instal·lar fa dos anys a Roma amb el marit i els fills.

I he començat a escriure part del meu diari personal en italià, i també alguna peça de ficció curta. Iniciar-me en una nova llengua és un renaixement i una reinvenció. Si mai arribo a escriure-hi una novel·la serà el repte més gran al qual m’he enfrontat mai. Confio que es tradueixi tant com els altres llibres que he fet fins ara.

stats