Ficar els peus en un aiguamoll

Llegint La nostra vida vertical -últim premi Documenta- fa l’efecte que Yannick Garcia (Amposta, 1979) és capaç de transformar en un bon conte qualsevol idea que li vingui al cap. Pot fixar-se en els turistes que paguen diners per anar a veure zones catastròfiques, explicar una enigmàtica història protagonitzada per un eunuc i un xafarder, ficar-se en la ment de l’indi Ull Partit o narrar el viatge en cotxe d’un empresari que té un braç esguerrat. Garcia para atenció als detalls i en sap treure suc líric. Així descriu, per exemple, el monyó de l’empresari: “Tenia el braç sencer, però curt, i mig avantbraç, i de l’extrem en sortien un parell de ditets esmerlits que no tenien cap mobilitat, una mena d’arrels en un tronc escapçat”.

De Hemingway a Miranda July

El nou volum de contes de Garcia arriba dos anys després de Barbamecs (Cossetània). “Volia que cada relat passés en un país diferent, i que tinguessin com a protagonistes personatges que per a altres escriptors serien secundaris -explica-. Tots es troben estancats, com si tinguessin els peus ficats en un aiguamoll i no poguessin avançar”. Garcia, que fa poc ha traduït George Saunders, s’ha sentit atret pel relat breu nord-americà des de fa temps, i en destaca des d’opcions clàssiques com Hemingway, Carver i Cheever fins a d’altres de més experimentals, com Barthelme i Miranda July. D’autors en llengua catalana ha seguit Calders, Rodoreda i Trabal i troba que Serés i Guixà marquen nous camins per al gènere.

Parelles que no es troben

Des que l’any 2008 La Butxaca reunís en un sol volum El vescomte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent, Grup62 ha fet una aposta decidida -i elogiable- per recuperar la polimòrfica obra d’Italo Calvino (1923-1985). Si una nit d’hivern un viatger, Palomar, Marcovaldo i Les ciutats invisibles han estat reeditades, i s’han publicat traduccions inèdites d’ Un dia d’eleccions i del recull de contes Totes les cosmicòmiques (una de les aproximacions a la ciència-ficció més sorprenents de la segona meitat del segle XX). L’última peça publicada és Els amors difícils, integrada per tretze narracions breus i dues nouvelles. L’edició catalana compta amb un pròleg del mateix autor escrit en tercera persona: “Com a mínim, el que hi ha en la base de moltes d’aquestes històries és una dificultat de comunicació, una zona de silenci al fons de les relacions humanes”. Més endavant, Calvino afirma: “Si aquests contes són, en la major part dels casos, històries de parelles que no es troben, en el fet de no trobar-se l’autor sembla fer-hi constar no solament una raó per a la desesperació sinó també un element fonamental -fins i tot l’essència mateixa- de la relació amorosa: al final d’un viatge per anar a trobar l’amant, un home acaba entenent que la veritable nit d’amor és la que ha passat corrent cap a ella en un incòmode compartiment de segona classe”.

Una plaga minúscula

El núvol de smog i La formiga argentina són les dues nouvelles incloses al final del volum. En aquesta última, una parella i el seu nadó intenten començar de zero en una casa de camp que els ha recomanat un oncle. La mateixa nit que s’hi instal·len descobreixen una filera espessa de formigues a la porta del lavabo: aquesta serà la plaga minúscula que els farà la vida impossible a partir de llavors.

La vida és un abisme

El 1970, un any després de donar a conèixer les Collected stories -del qual Los niños se aburren en domingo és una selecció impecable-, Jean Stafford va guanyar el premi Pulitzer de ficció. L’autora nord-americana, que llavors tenia 55 anys, va poder dedicar-se a la ficció a temps complet per primera vegada. “No puc posar-me a fer punt fins que no he acabat la feina que se m’ha assignat en aquesta vida -escrivia en una carta recollida a la biografia The Savage Heart, de Charlotte Margolis Goodman-. D’altra banda, no aniré al cel, i tenint en compte que la meva condició de mortal es fa cada cop més evident, és una activitat que em preocupa”. En aquells moments, Stafford dedicava quatre hores al dia als seus relats i a una quarta novel·la que no arribaria a publicar mai. En una de les portes de casa hi tenia dues notes. En una d’elles hi posava: “Tenim feina i no volem que ens molestin. Aquesta informació no afecta el personal de neteja ni els missatgers, sinó tots aquells visitants que volen fer-me perdre el temps i aquells que volen que signi una petició a favor o en contra de qualsevol causa”.

Filla d’un escriptor de novel·les pulp de l’Oest, Jean Stafford (1915-1979) va debutar el 1944 amb la novel·la Boston adventure, però seria gràcies als relats curts publicats en revistes com The New Yorker, Harper’s Bazaar i Vogue que es faria un lloc destacat en el panorama literari nord-americà. La vida personal de l’autora va estar marcada per la relació amb el poeta Robert Lowell -a El castillo interior explica les seqüeles d’un accident de cotxe que la va obligar a sotmetre’s a la reconstrucció quirúrgica de la cara-; pel segon casament fracassat amb Oliver Jensen, redactor de Life, i per una última història d’amor amb A.J. Liebling, una de les grans figures de The New Yorker, mort l’any 1963, als 59 anys. La difícil vida personal de l’autora, maleïda per l’alcoholisme i nombrosos brots depressius, ha atret l’atenció de diversos biògrafs.

El costat fosc de la societat

En menys de cinc anys de trajectòria, l’editorial barcelonina Sajalín ha apostat per traduir referents de la narrativa breu contemporània, com ara el japonès Osamu Dazai, l’australià Kenneth Cook i l’italià Beppe Fenoglio. L’antologia de Jean Stafford se centra majoritàriament en personatges desesperançats o que passen per moments difícils. Explica la visita d’una jove a una residència d’ancians per parlar amb la tia àvia, de qui descobreix una manca d’empatia monstruosa ( La vida no es un abismo ). Descriu sense clemència un ós polar “cec i senil” ( En el zoo ). Carrega contra la irresponsabilitat masculina ( Policías y ladrones ). Reescriu dolorosos episodis autobiogràfics (El castillo interior ). A La historia de Beatrice Trueblood narra l’aparent sordesa injustificada a la qual s’ha d’enfrontar la jove protagonista: els traumes del passat justifiquen la crisi.

Ecologisme, introspecció i consciència històrica

“Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No se li allarguen ni tan sols quan somriu. És òrfena, té catorze anys i aviat donarà a llum”. La literatura quasi aforística d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) s’atura en una petita illa grega on el narrador manté una sèrie de diàlegs amb la noia del títol. S’hi defensa la vida tranquil·la, la lentitud i la saviesa del mar. L’autor escriu que és “la millor distribució de la riquesa” i que “és estrany que el comunisme no el prengués com a exemple”.

Com passa en la majoria de les narracions de l’autor, el fil narratiu d’Història d’Irene és mínim -l’únic que pot esperar el lector és que el jove personatge femení acabi donant a llum i revelant un secret-; el que interessa a De Luca és la transmissió d’un punt de vista sobre el món que s’allunya de les grans ciutats, del capitalisme voraç i de la pressa.

El volum recull dues narracions més. A la primera, El cel en un estable, reviu el viatge en barca del seu pare i diversos companys des de la costa napolitana fins a l’illa de Capri, amb l’objectiu de fugir de la Segona Guerra Mundial. La segona és Una cosa molt estúpida, en què un home gran surt de casa, tip de sentir-se una desferra inútil, i a l’escullera de Nàpols troba la pau.