El personatge és descrit pel seu nét amb aquestes paraules: “Amable, tolerant, culte, sensible, elegant i cosmopolita”. De manera conscient està descrivint una burgesia extingida, una classe amb una “profunda vinculació cívica i moral amb la seva terra”, impulsora del projecte del catalanisme que bascula entre la passió del Modernisme i la construcció conscient del Noucentisme. La tradició catalana contemporània ha sigut contrària a la mitificació d’aquesta burgesia: més aviat ha fet el contrari, l’ha trinxada -per hipòcrita, per classista- en les novel·les. No diguem ja quan els hereus d’aquesta gent abracen el franquisme. Doncs aquest llibre deliciós fa exactament el contrari: tornar els ulls benvolents a un món tan esvaït com irrepetible. Xavier Baladia ja ho havia fet en un llibre anterior, Abans que el temps ho esborri, molt més polifònic, en què posava l’atenció en una generació anterior a la de l’avi Ninus, i centrada en tres figures femenines sensacionals: Isabel Llorach, la padrina Ramona i Teresa, la ben plantada, que fuig d’aquesta família a cavall, un capvespre.

L’avi Ninus és el fill petit de la Teresa. No torna a veure a la seva mare fins que ja és un home madur. Però aquest llibre no va del drama personal d’aquest home singular, sinó precisament del seu poderós atractiu com a representant d’un món perdut. Xavier Baladia té l’actitud perfecta per fer aquesta operació: escriu molt bé, narra amb precisió, té la ironia justa, però alhora comparteix aquest món perquè l’ha viscut de petit, n’ha après les regles i sobretot ha après a respectar-lo. A entendre’l des de dins. En cap moment ens sentim violentats ni per la riquesa de la família -una fàbrica tèxtil d’abans de la crisi que va assolar el sector- ni per la distància de l’autor, que és una distància més humana que no pas ideològica. Avui mirem el món des d’una altra perspectiva. Fins i tot l’autor es permet frases molt pertinents sobre el conflicte de Catalunya amb Espanya, petites espurnes de rebel·lió que la burgesia catalana durant el franquisme no va tenir mai.

Ninus, un home diferent

Ninus és un home frustrat en la seva vocació de metge perquè l’hereu, l’insofrible Gip -ja ho era en el llibre anterior- no està per la feina: és un malversador mimat que no conviu amb els valors relativament austers de la burgesia catalana original, tant, que acaba instal·lant-se a Madrid. De fet, el llibre denuncia la compareixença d’un estol de nou-rics sobrevinguts que, aquests sí, busquen el poder i el contacte amb el poder. Muñoz Ramonet n’és el paradigma: una sola anècdota el deixa retratat. L’avi Ninus, que no és mai un personatge estrident, és un home diferent. Més espiritual que missaire, més conservador que no pas carca; la seva dona es fa dir Rat, amb l’hipocorístic català. Són un matrimoni avingut, que va passant estoicament per debacleshistòriques -la primera guerra europea ja marca una davallada-, uns fets que desfilen pel llibre sense distorsionar el que en el fons és: un retrat íntim, compartit, d’una classe dirigent que va construir la meitat del projecte català; l’altra meitat, la forjada per les lluites populars, aquí no consten. No pas per frivolitat, sinó perquè aquesta gent vivia dins d’una bombolla.

Però ens equivocaríem si penséssim que la bombolla està feta de diners. No, està feta de cultura, d’experiència cosmopolita, de rigor en l’educació, de protocols exacerbats, de saber-se privilegiats però sense fer servir el privilegi contra ningú. Llegint aquest llibre s’entén part de la història de les primeres dècades del segle XX -Ninus neix el 1899- des d’una perspectiva poques vegades explicada de tan a prop: s’entén el món d’una gent que es consideraven representants orgullosos d’un país que no va arribar a ser mai realitat. Una certa nostàlgia plana sobre aquestes pàgines, que acaba amarant el lector com si fos una oportunitat perduda.