Un llibre fascinant en què no hi passa res però hi passa tot

Una amiga que fa versos diu que els bons poetes agafen una samarreta de la seva talla i l’estiren o l’arronsen fins a convertir-la en una peça de talla única. La imatge, tan ben trobada, és aplicable més enllà de la poesia. M’he enamorat d’una novel·la - Algú, d’Alice McDermott, publicada en català per Minúscula- i el personatge de la Marie m’encaixa que ni fet a mida. Tant se val que els lectors no siguem immigrants irlandesos al Brooklyn dels anys vint. L’existència de la Marie és la nostra, amb les grandeses (poques) i misèries (més) que acostumen a desfilar per qualsevol biografia.

No hi passa res i hi passa tot, en aquesta joia de llibre. Hi passa una vida sencera, poca broma. És un joc de condensació similar al que va fer John Williams a la novel·la Stoner (Edicions 62). També aquell podia semblar un personatge anodí, poc novel·lesc. També aquell era el relat d’un ésser ordinari que desprenia -el relat, no pas l’ésser- un magnetisme extraordinari.

A finals de juny Alice McDermott va venir de promoció a Barcelona. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-la i no ho vaig fer. No és el primer cop que em passa: em pregunten si vull entrevistar un escriptor que no conec, calculo que no tindré temps de llegir el llibre abans de l’entrevista i desaprofito un dels privilegis del meu ofici, el de poder parlar amb l’autor d’una obra que m’ha sacsejat. Fa quatre mesos jo no sabia que la prosa de McDermott em fascinaria tant. Que em meravellaria la traça amb què encadena episodis emocionalment rellevants de la història de la protagonista.

La llum interior d’algú que va perdent el món de vista

La Marie és una nena tossuda que es nega a aprendre a cuinar: “Un cop has après a fer-ho, s’esperarà que ho facis”, diu, i se sorprèn a si mateixa per haver sabut posar paraules a aquell impuls rebel. La Marie és una noia amb ulleres de cul de got que enceta una relació sentimental amb un noi que decideix casar-se amb una dona més bonica. “És la gent atractiva la que té les millors oportunitats”, es justifica ell. La Marie és una dona que s’adona que els grans esdeveniments de la vida tenen lloc en hospitals: el naixement dels fills (quatre, en el seu cas), la mort de les persones estimades, les diverses operacions quirúrgiques que ens fan prendre consciència de la pròpia fragilitat. La Marie és algú, i això ja és prou. McDermott ens enlluerna amb el món interior d’un personatge que, paradoxalment, veu el món de fora cada cop més borrós.

Ensenyar a estalviar és un error que es pot pagar car

Una altra autora immensa: Natalia Ginzburg (1916-1991). Àtic dels Llibres n’acaba de publicar Les petites virtuts, un recull d’onze articles dels que conviden a tornar-hi sovint. En el text que dóna títol al volum, Ginzburg sosté que als fills no se’ls han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners. Regalar als nens una guardiola i ensenyar-los a guardar els diners en lloc de gastar-los té un efecte contraproduent: acaben preferint els diners a les coses, perquè els diners representen el desig, mentre que els objectes somiats perden la gràcia un cop els hem comprat. Si donem diners als fills, diu, és millor que se’ls gastin de seguida: així aprendran a separar-se’n “sense dolor i sense nostàlgia”.

Ginzburg renegava de l’estalvi també a l’hora d’escriure: “Quan algú escriu un relat, ha de ficar-hi el millor que té i que ha vist. Els detalls es gasten, es fan malbé si els guardes a dins molt de temps sense utilitzar-los”. Es tracta, doncs, de desterrar les guardioles i d’escriure sempre com si t’hi anés la vida.