Confessaré, d’entrada, que tinc un prejudici ferm respecte a les novel·les anomenades “de gènere”. Com tots els prejudicis, té alguna cosa d’injust -probablement-, però també el considere fonamentat en una base fàcilment explicable. Posem, per exemple, la “sèrie negra”, les històries que abans s’anomenaven “de lladres i serenos”. Tots els anys hi ha desenes -centenars, milers- de títols de “sèrie negra”, en tots els idiomes. S’hi dediquen congressos i tesis doctorals, la crítica hi ronroneja, i frueixen de l’acceptació d’una massa agraïda de lectors. I a mi per què no em fa el pes, en termes generals? Perquè em fa la sensació que ha esdevingut un clixé, una manera fàcil d’estructurar i informar una novel·la quan l’escriptor no hi té cap altra idea o cap altre pla vàlid. Passa el mateix que a les pel·lícules de l’Oest de sèrie B, no és que no hi puguem trobar qualitat, però les convencions genèriques ofeguen les aportacions individuals.
Dic tot això, òbviament, perquè El moviment del cavall -que Bromera publica en català per primera vegada- és una novel·la policíaca, tot i estar ambientada a la Sicília del segle XIX. Ja sé que serà un colp dur per a la legió de fans d’Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925), però jo he llegit aquest llibre amb una sensació poderosament ambivalent: per un costat, hi resultava indubtable l’habilitat purament tècnica de Camilleri; per un altre, el corsé tantes vegades repetit -l’heroi enfrontant-se a una xarxa mafiosa que posa en perill la seua pròpia vida- provocava que la lectura de la novel·la es convertira, a poc a poc, en un petit tedi evitable.
Un llibre a la velocitat de la llum
Sí, he dit “tedi” i és fàcil -el prejudici, recordeu-ho- que siga un terme que molt poca gent relacione amb l’estil de Camilleri. Al capdavall, el seu relat comença amb un capellà intentant sodomitzar una feligresa [sic] -una viuda jove de carns naturalment generoses-, i de seguida ens embarca en una muntanya russa que sabem que no pararà. La manera de narrar és singularment àgil -i, més que àgil, rabent-. Tot passa a la velocitat de la llum. Els verbs són la clau d’aquest estil. N’abusa tant, l’autor, que de vegades resulta imprecís: “Agafà Catarina pels peus, la va treure a mitges del llit i, mentre ella es doblegava dòcilment com una nina de drap, li va treure la camisa de dormir, la tornà a deixar estirada al llit, li obrí les cames, la penetrà i ejaculà”. El cavaliere Brucculeri fa això amb la seua criada, però ¿és un episodi d’ejaculació precoç o només una manera singularment ràpida de narrar un fet? El context no ho aclareix (Andrea Camilleri cau presoner de la seua pròpia celeritat).
Teatralitat bufa
Si a tot això hi afegim que El moviment del cavall té aquest aire de teatralitat bufa tan típicament italiana -i que personalment em resulta enervant-, comprendreu que la meua avaluació no puga ser positiva. Naturalment, és només una manera de veure-ho. Al cap i a la fi, massa sovint oblidem que una crítica -literària, cinematogràfica, pictòrica…- és simplement una opinió argumentada. Crec que és en l’aspecte argumentatiu on rau la clau de volta de tot, per això he provat d’explicar tan bé com he sabut el sentit d’aquesta valoració meua.
Dit tot això, els lectors que no tinguen cap prejudici contra la sèrie negra -o que l’estimen bojament-, els amants de les històries emocionants ambientades en llocs exòtics, els seguidors de Camilleri en general i tots aquells que simplement vulguen passar una bona estona tot llegint un llibre, sense més cabòries, poden emprendre sense més preàmbuls El moviment del cavall. I poden llençar sense cap recança aquesta ressenya a les escombraries.
