Per presentar-la d’una manera vistosa, es pot dir que Aigua dolça, la celebrada novel·la de debut d’Akwaeke Emezi -nascuda a Nigèria el 1987-, és una versió reivindicativament africanista i feminista d’ Inside out, aquella pel·lícula de Pixar protagonitzada per les emocions -l’alegria, la por, la ràbia, el fàstic i la tristesa- d’una noia nord-americana en procés de transició entre la infantesa i l’edat adulta.

En el cas d’Aigua dolça, ben traduïda al català per Albert Torrescasana, el protagonisme no recau en les emocions encarnades de la també jove protagonista sinó en unes presències interiors, entre misterioses i ancestrals, que li tutelen la vida i li configuren la personalitat. La intenció és, però, similar a la de la pel·lícula: mostrar en un primer pla l’evolució de la vida interior de l’Ada, la noia protagonista, i fer-ho de tal manera que el lector percebi aquesta vida interior com la raó de fons de l’evolució, els desordres, els drames i els traumes de la vida exterior.

Allà on Emezi es distingeix de Pixar és en la naturalesa combativa del seu relat. Mentre que a l’esplèndida Inside out tot quedava en un pla anímic, sociològic i psicologista, a Aigua dolça les dinàmiques, les lluites i les escissions de l’Ada són un reflex al·legòric dels diferents conflictes -culturals, psicològics, socials, morals, religiosos, ètnics- que la defineixen.

Aigua dolça, que es mou entre la novel·la d’iniciació i l’exploració poètica i al·lucinada d’un caràcter problemàtic i psicològicament ferit, té un esquelet argumental força senzill. L’Ada, filla d’un metge nigerià cristianitzat i occidentalitzat i d’una mare malàisia absent per qüestions laborals, és habitada des del seu naixement per una munió de presències atàviques, vinculades a la secular cosmologia dels igbo.

Una identitat múltiple

Després de despertar-se durant una celebració amb “timbals que ho feien tremolar tot” i amb una música que “entonava imperatius en una antiga llengua heretada”, aquestes presències interiors acompanyen l’Ada quan, amb setze anys, se’n va a estudiar als Estats Units. Allà, té una mala experiència sexual amb un noi que, afegida a l’allunyament de la mare i a la mala consciència que sent per haver abandonat el seu país natal, la deixa profundament pertorbada. És aleshores quan les presències ancestrals s’apoderen de la seva personalitat, no se sap si per salvar-la o per destruir-la.

L’element que singularitza la novel·la és que aquest periple tirant a convencional -noia jove amb un bagatge personal difícil s’instal·la en un altre país, estudia, dubta, pateix i s’autolesiona, té relacions sentimentals i sexuals diverses, etcètera- està contat per tres veus de la identitat múltiple de l’Ada. El primer narrador és un “nosaltres” dens i plural que inclou tota la mescladissa de presències interiors. El segon és l’entitat Asughara, la presència més dominant, la que representa amb més força la rebel·lió africanista contra les identitats imposades, entre elles la d’Yshwa, que no és altre que el Crist. Finalment, el tercer narrador és la mateixa Ada en el seu vessant més atemorit, dòcil, desorientat i desvalgut.

La concreció formal d’aquesta “lletania de desvaris” és una prosa exuberant i atrevida, que es desplega mitjançant una estructura embrollada però diàfana. Així i tot, si li passa com a mi, el lector tindrà la impressió que l’embolcall retòric amb què se’ns ofereix la trajectòria de l’Ada fa que la seva experiència humana -el dolor, els amors, les pors, les esperances- quedi tapada o diluïda. Potser hi té a veure que l’autora, en contradicció amb l’esperit de la novel·la, optés per escriure-la en anglès.