Un paisatge de camins rals i figueres salvatges dominat per la superstició, la veu del poble i el secretisme: és l’aire que respiren els contes de Ziranna Zateli. La traductora Mercè Guitart va descobrir l’autora un vespre de juliol, de vacances a l’illa d’Icària, per boca d’una amiga amb un gust literari molt sòlid. Devem l’existència del primer recull de contes de Zateli en català a la recomanació de l’amiga, la curiositat i traducció esplèndida de Guitart i la valentia de l’editorial Males Herbes -abans del llibre, el relat El cap de vedell s’havia publicat al portal Paper de vidre.

Premi de la Fundació Petros Kharis de l’Acadèmia d’Atenes pel conjunt de la seva obra, Zateli és considerada una escriptora important i peculiar dins de la literatura grega. No és d’estranyar: té una veu particular, estranya, decididament bruixa. El seu és un món cru. S’hi celebren banquets i la gent viu al carrer, però la superstició domina el saber popular, els malalts són arraconats, els tabús imperen, la gent és una mica lloba. En molts contes, el poble s’erigeix com una mena de cor grec que jutja més enllà del sentit comú. “La gent és dolenta -escriu Zateli-, es menja el seu pa i mira les penes dels altres”. Diguem que el món s’hi presenta en tota la seva duresa i tota la seva meravella.

Les dones protagonitzen la immensa majoria dels contes: pateixen, s’emboliquen i són vexades. Són mig bruixes, pàries, tolides, autoritàries, venjatives, malaltes o ploraneres, o estan molt perdudes o senzillament no les comprèn ningú. Com escriu al conte El cap de vedell, en què una dona llença aquest cap al pati d’una altra dona que li ha robat l’amor, “durant un temps -i podem endevinar més o menys quan-, pel poble corria la veu que llegia llibres relacionats amb la màgia, els astres i els déus antics”. En general, els relats respiren un aire de fatalitat i descontrol, però també de festa. La mort i l’inexplicable hi planen per sobre però els personatges aguanten el tipus amb força solera.

Tinc la impressió (un parer que també comparteix Guitart) que Ziranna Zateli et fascina o et genera rebuig. Si acceptes perdre’t amb ella i entres al seu món, en frueixes. El seu tret més particular és l’estil, la textura. Poques autores aconsegueixen crear una atmosfera tan decididament pròpia. Zateli no sent l’obligació que la història segueixi un fil lògic, i en la majoria de casos se’n va per la tangent i li funciona. Li funciona perquè, més enllà de les trames, aconsegueix crear un món eteri, poblat de criatures estranyes, oníric i alhora molt físic i molt sexual. Tampoc gens innocent. Zateli utilitza elements irreals o fantàstics per descriure la realitat de la Grècia de la seva infantesa, i s’hi respira una mena de realisme màgic. I alhora pot vincular-se temàticament a una sèrie d’escriptores que toquen la superstició o les dones pàries: podríem enllaçar-la amb Shirley Jackson, el terror de Mariana Enríquez, la ingenuïtat crua de Grace Paley o els paisatges rurals de Víctor Català.

El llibre respira secretisme i ho fa en dos sentits. D’una banda hi ha el tema de la superstició, el tabú, tot el que s’accepta sense ser qüestionat. De l’altra, el secretisme del llenguatge: la seva insuficiència. Zateli va repetint la idea que les paraules no basten. El món és molt complex i les seves narradores el descriuen de manera poc ortodoxa. Per exemple aquests ulls: “Dir que tenia ulls de mico, llop i xai escorxat, tot junt, potser no seria el més adequat ni el més literal, però sí que és l’únic capaç de definir-lo”. Trames en ziga-zaga, descripcions estranyes... Al final, la prosa errant de Zateli té l’objectiu de parlar d’emocions molt profundes i molt concretes. I se’n surt perfectament. Aquells ulls els podem veure i sabem que pateixen. Formen part, per cert, d’un conte pel qual ja val la pena comprar tot el llibre, El vent de l’Anatòlia.