BarcelonaA Ciutat oberta, que Quaderns Crema i Acantilado van publicar el 2012, un any després que el llibre aparegués en anglès, el Julius, un jove psiquiatre d’origen nigerià, feia llargues passejades per Nova York: observant els carrers, places i monuments amb una mirada atenta reconstruïa fragments de la ciutat al mateix temps que aventurava de quina manera hi encaixava -o no- la seva identitat. El que el Julius veia ens arribava filtrat pels seus pensaments, perquè el fet d’escriure sobre el seu vagareig implicava fusionar l’experiència real amb la diferida. Cole es declarava més a prop de Walter Benjamin que de Charles Baudelaire i Edgar Allan Poe, tres grans exploradors del doble moviment de dissolució i reafirmació enmig del canviant paisatge d’una metròpoli. “Hi ha molts llibres sobre Nova York en què només apareixen blancs: si hi surt un negre, és anecdòtic -explicava l’autor-. A la meva Nova York hi ha gent de Nigèria, de Grècia, de Bangla Desh i de molts països sud-americans”.

Una desena llarga de traduccions i diversos guardons, entre els quals hi havia el National Book Critics Circle Award, van consagrar Ciutat oberta : Cole oferia un llibre dens i alhora travat en una arquitectura narrativa volàtil que aconseguia impressionar els lectors defugint els cops d’efecte. L’autor havia debutat el 2007 amb Cada día es del ladrón, on es va plantejar per primera vegada la hibridació entre narrativa, assaig i llibre de viatges a partir de l’estada d’unes setmanes a Lagos d’un jove metge que ha passat quinze anys a Nova York. La mirada del narrador en primera persona escruta el seu entorn amb ulls crítics: al primer capítol topa amb la corrupció, una de les paraules que l’acompanyarà durant tot el periple africà. Tant al consolat com a l’aeroport o en una carretera secundària, el metge s’ha d’enfrontar a una realitat tèrbola en què qualsevol gestió té un preu secret afegit. La segona paraula important és perill : viure a Lagos implica que en qualsevol moment pots ser víctima d’un assaltant envejós de la teva suposada riquesa (hi ha una escena d’impacte en un descampat en què la família del protagonista és amenaçada per un grup d’atracadors i decideixen no acudir a la policia perquè hauran de desembutxacar diners extres per subornar-los).

La qüestió identitària torna a ser fonamental: el narrador de Cada día es del ladrón sura com un espectre culte i escèptic entre oncles, amics i exnòvies o analitza per què el Museu Nacional no conté el bo i millor de l’art nigerià, certificant una vegada rere l’altra que la frustració estructura aquell retorn impossible a Nigèria. El narrador s’ha acostumat a les oportunitats -precàries o no- que li ofereixen els Estats Units, i el bitllet de tornada cap a Nova York és l’únic compte enrere que li fa suportable l’aventura.