CRÍTICA

Una pel·li de romans

'Yo, Julia' de Santiago Posteguillo. Planeta. 704 pàg. / 22,90 €

Una pel·li de romans / GETTY / ISTOCKPHOTO Zoom

No es pot entrar en un McDonald’s i començar a jutjar el menú amb els criteris de la Guia Michelin. El lector -i el crític- han de saber on van. Per escriure un bon bestsellers’ha d’encertar el tema, tindre un estil clar i precís i destresa a l’hora de manejar els personatges i la trama. Un bestseller ha de ser avaluat amb les regles dels bestsellers. Per això és necessari començar dient que Yo, Julia es llegeix amb cobdícia i un cert plaer. L’autor ha fet bé la seua faena. Ara el lector és qui ha de triar si és aquest el tipus de literatura a què aspira.

Santiago Posteguillo, el flamant guanyador del premi Planeta, continua explotant l’extraordinària veta de l’Imperi Romà. I ho fa, ara, fent també l’ullet a la perspectiva de gènere, per acabar d’anar amb concordança als temps que vivim. Ha trobat un personatge sens dubte fascinant: Júlia Domna, emperadriu romana al segle II de la nostra era nimbada per una llegenda d’ambició de poder fora mida. Com explica l’autor al final del seu llibre, Domna havia merescut una escassíssima atenció fins fa quatre dies. Només comptàvem amb una biografia escrita per Barbara Levick i una estranya peça dramàtica obra d’un tal Michael Field (en realitat, pseudònim de Katherine Harris Bradley i Edith Emma Cooper) que Posteguillo va trobar a la secció de “Llibres rars” [sic] de la biblioteca central de la Universitat de Cambridge. Poca cosa, per l’altura de la personalitat en qüestió.

En la ficció, Júlia Domna és qui mou els fils al darrere del seu espòs, Septimi Sever, a la conquista d’un imperi. És ella el cervell a l’ombra (Septimi seria el múscul) que es va aprofitar d’un extraordinari buit de poder a Roma amb la mort de l’emperador Còmmode. El seu successor, Pertinax, no roman al tron més de 87 dies. A Pertinax el relleva Didi Julià, que tampoc és un prodigi de perennitat: 66 dies, dura el seu regnat. Mentrestant, Septimi Sever, amb les seues legions, inicia la lenta conquista de la civilització coneguda. Per a això, ha de derrotar els seus rivals en l’ascens al poder, Pescenni Níger i Clodi Albí. Ambdós, com Sever, s’havien proclamat emperadors -l’un a l’orient, l’altre a Britània-, però foren derrotats i ajusticiats, respectivament, a les batalles d’Issos i Lugdunum.

El volum no defrauda: tot l’univers de la Roma imperial hi desfila, amb els sinistres frumentarii (policia política), l’avidesa criminal de la Guàrdia Pretoriana, els ciutadans romans venuts com a esclaus a les fronteres de l’imperi, les intrigues del Senat, els secrets de Galè (el metge dels emperadors, a qui subministrava l’antídot contra tots els verins, la teriaca), la vistosa recreació de les batalles... Sense digressions, sense llargues descripcions, amb un punt de vista de guió cinematogràfic, les 700 pàgines del text es devoren amb rapidesa. Un aire a Anthony Man o a William Wyler domina l’ambient.

L’esforç de documentació de l’autor ha d’haver sigut certament colossal. Tot i així, els personatges principals resulten un poc de cartró-pedra, fins i tot la mateixa Júlia. L’autor dedica tots els seus esforços a intentar demostrar que Sever i Domna -fundadors de la dinastia Severa- eren una parella insòlita al seu temps, perquè -segons sembla- s’estimaven de debò. Tanmateix, un cert aroma a clixé no abandona les peripècies d’aquests Bonnie & Clide del segle II, mentre la seua extraordinària bona fortuna els catapulta al capdamunt del Capitoli romà.

Al final, llegir tot açò és com menjar quinoa: s’empassa amb rapidesa, no ompli l’estómac i, al poc d’haver dinat, ja tornes a tindre fam...