Des del punt de vista literari -i aquí l’adjectiu “literari” inclou des de la novel·la fins a la poesia, passant pel periodisme narratiu-, la manera més eficient d’abordar un tema tan brutal i complex com el conflicte d’Irlanda del Nord és renunciar a les pretensions d’exhaustivitat, centrar-se en uns quants personatges i, sense bandejar el context, prendre com a nucli dramàtic uns esdeveniments concrets. Això és el que ha fet Patrick Radden Keefe, un dels periodistes més brillants de la revista The New Yorker, a No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord.

Els fets que Radden Keefe investiga, reconstrueix i relata al seu llibre són el segrest i la posterior desaparició de Jean McConville, una jove vídua mare de deu fills que el 1972, just a l’inici dels Troubles, vivia en un barri pobre i catòlic de Belfast. Acusada de ser una confident dels britànics, una nit l’IRA va irrompre a casa seva i, amb la connivència dels veïns i davant dels seus fills estupefactes i terroritzats, se la van emportar.

Què li va passar a Jean McConville? Qui va donar l’ordre de fer-la desaparèixer? Qui va participar en l’operació? ¿És plausible que una dona senzilla i desvalguda com ella fos una confident dels britànics? ¿De quina manera el llegat de dolor i d’incertesa -no sabien del cert si la seva mare era morta o no- amb què han hagut de carregar els germans McConville ha marcat les seves vides? ¿De quina manera es pot superar, individualment i col·lectivament, una tragèdia tan multiforme com la que va provocar l’enfrontament de prop de trenta anys entre l’IRA i els paramilitars unionistes i l’exèrcit britànic, que va deixar tres mil sis-cents morts i una memòria insuportable de dolor, remordiment, odi i rancor? Són algunes de les preguntes que planteja No diguis res. I Radden Keefe, que ha fet una feina d’investigació incisiva i escrupolosa -una feina que en un sistema literari com el català és dramàticament inconcebible perquè no surt a compte ni per diners ni per prestigi-, les respon totes.

Panoràmic i detallista

Tot i que el llibre no té l’exhaustivitat dels volums d’història -una lectura ineludible, en aquest sentit, és Armed struggle. A history of the IRA, de Richard English-, No diguis res combina a la perfecció una mirada panoràmica sobre mig segle de conflicte amb la vivor vibrant del detallisme. Hi surten, almenys de passada, totes les fites dels Troubles, des del Diumenge Sagnant fins als Acords del Divendres Sant, passant per les vagues de fam encapçalades per Bobby Sands i per tota mena d’atemptats terroristes republicans i de maniobres brutes de l’estat. La galeria de personatges també és riquíssima: des de Gerry Adams -tan carismàtic i intel·ligent com tèrbol i maquiavèl·lic- fins a les glamuroses germanes Price, passant pel temerari i idealista Brendan Hughes, als quals s’ha d’afegir tot un reguitzell de secundaris esgarrifosament memorables.

Rigorós i veraç, Radden Keefe ordena i desplega la immensa quantitat de materials que maneja mitjançant una estructura novel·lesca -amb tensions, distensions, cops d’efecte, girs...- i un estil sobri, robust i trepidant que fan de No diguis res una obra mestra del periodisme literari.

Ideològicament, el llibre és analític, ponderat i imparcial. Èticament, és brut i devastador: hi abunden els crims, les traïcions, les tortures, les mentides, els desenganys. Humanament i històricament, permet constatar que la violència sovint és inevitable, que matar sovint és morir una mica, que el sentit dels sacrificis sovint és inextricable i que la memòria, ondulant, en disputa i polièdrica, sempre és imprescindible.