CRÍTICA
ÁLVARO COLOMER

L’origen de la boira

'Infamia' de Ledicia Costas. Destino. 288 pàg. / 18,50 €

Ledicia Costas Zoom

És estrany que els mitjans de comunicació catalans no hagin parat més atenció a la nova novel·la de Ledicia Costas. I ho és perquè cap escriptora com ella pot exemplificar les dificultats que els autors que s’expressen en qualsevol de les llengües cooficials de l’Estat tenen per cridar l’atenció de la indústria editorial en castellà. Costas és l’autora més coneguda a Galícia i ha aixecat tota la seva obra sobre una llengua amb tan poc de suport de la mateixa Xunta com és, paradoxalment, el gallec.

De fet, aquesta dona té a casa seva un prestigi tan evident que no fa gaire Abel Caballero li va concedir la capacitat per parlar amb els autors gallecs morts. Era una broma, esclar, però no deixa de ser simbòlic que l’alcalde de la seva ciutat, Vigo, li atorgués aquest do. Això per no parlar que, el 2015, va guanyar el Premio Nacional de literatura infantil i juvenil amb Escarlatina, a cociñeira defunda, una de les poques obres escrites en una llengua cooficial que, sense estar traduïda en aquell moment, ha aconseguit saltar aquesta cosa tan alta que és la barrera idiomàtica.

Però Ledicia Costas no ha hagut de lluitar només amb el problema de les llengües minoritàries, sinó també amb allò que els periodistes culturals anomenen el salt, i que no és altra cosa que l’intent d’un escriptor de literatura infantil i juvenil per arribar al públic adult. Aquest salt sempre és complicat i moltes vegades ensopega amb el rebuig d’un sector de la crítica, que considera que els escriptors que entretenen els nens no tenen prou talent per satisfer els grans. Costas ha volgut demostrar que això no només és absurd sinó també estúpid, i ho ha fet amb una novel·la, Infamia, que s’ha traduït ella mateixa al castellà i que originàriament va publicar a l’editorial Xerais amb un enorme èxit de vendes.

Infamia es un thriller psicològic, un gènere literari que està experimentant un autèntic boom a Galícia, i en concret a Vigo, com demostren les obres de Domingo Villar, Pedro Feijoo i Beto Luaces. Però que ningú s’espanti. Som conscients que el terme thriller psicològic espanta els amants de l’alta cultura, però en aquesta ocasió parlem d’una novel·la amb més afany literari que comercial. Es tracta de la història d’una professora de dret penal que, fugint d’una relació tòxica, s’instal·la en un poble, Merlo, on vint-i-cinc anys enrere van desaparèixer dues germanes menors d’edat. Al municipi tothom sospita que els criminals s’amaguen entre els veïns i que cada matí els saluden sense saber que són els assassins. Però el lector sí que ho sap de bon principi. I és que Costas no vol que caminem sobre les brases de l’intriga, sinó entre les ombres de la personalitat de cada un dels personatges.

Perquè al poble de Merlo hi ha boira, molta boira, tanta boira que l’ànima de la gent s’ha enfosquit. Els secrets del passat s’han convertit en un pou on tothom ha caigut i l’autora només ha d’encendre una llanterna per recordar-nos una cosa que encara que se sàpiga no és menys important: pobles petits, inferns grans. Pederàstia a la parròquia, violacions a menors, homosexualitats amagades, traïcions entre amics... Totes aquestes maldats i pors les trobem a la novel·la, una noir rural que, d’altra banda, presenta uns personatges femenins d’una força extraordinària. I és que, com diria María Sánchez, autora de Tierra de mujeres, les dones del camp s’han empassat tants gripaus al llarg de la vida que han acabat sent més fortes que tots els homes del món.