CRÍTICA
ANNA BALLBONA

Un mar de crancs i paradoxes

'La fuga de l’home cranc' de Guillem Sala. L’altra. 240 pàg. / 18 €

Un mar de crancs i paradoxes Zoom

El punt de partida de La fuga de l’home cranc és ambiciós: fer conviure una barreja de veus que es materialitzen en dues trames molt diferenciades que acabaran per confluir. L’una és una trama de tall realista i costumista, que avança cap a la irrealitat, l’onirisme i la comicitat, amb el Víctor, una mena d’home sense atributs ni iniciativa que va camí d’una transformació inusual. L’altra és una ciència-ficció desbocada i accelerada que transcorre en un món de bestioles similars als crancs, de rebels, robots i unes quantes tones de brutalitat. El contrast entre aquests dos fils argumentals ofereix moments curiosos, que Guillem Sala enfila a través de dosis d’intriga (els finals dels capítols contribueixen a aportar un ritme propi). Tant la quotidianitat del Víctor -en un marc urbà barceloní del qual mira de treure suc- com les giragonses del món dels crancs semblen voler estar al servei d’un seguit de reflexions i imatges simbòliques d’un cert to metafísic i també de crítica i sacsejada als funcionaments sistèmics que es donen per bons. Tanmateix, el pes i l’eficàcia de les dues trames és clarament desigual. Així com la fragilitat i els alts i baixos del Víctor -el deixa la nòvia, es troba desubicat, li costa superar la seva apatia...- i les insinuacions que suggereixen el seu viatge cap a la condició de cranc obtenen algunes estampes interessants i divertides, la via de la ciència-ficció s’embardissa a mesura que avança la novel·la fins al punt que a estones resulta confusa.

En la seva primera novel·la (Imagina un carrer, premi Documenta del 2006), Guillem Sala ja havia utilitzat recursos de la narrativa fantàstica per mirar d’estireganyar la realitat i fer aflorar algunes paradoxes del sistema. En aquell cas, l’avenç de la tecnologia confrontat amb la incomunicació creixent. Aquí aquesta voluntat, regada d’humor i fins i tot d’un to destraler, torna a fer-se evident, i en certs moments agafa un biaix existencial i en d’altres quasi de voler escrutar el cosmos sencer. Una multiplicitat d’afirmacions i sortides volen remar cap a aquesta direcció (les relacions de parella i amb els amics, les descripcions de la ciutat -n’hi ha de molt aconseguides-, el detall de la naturalesa dels crancs...), però fa l’efecte que n’hi ha que queden a mig camí. “El cranc no espera res. No fa projectes i es limita a avançar i a menjar”, s’afirma en plena mutació de l’home cranc. La idea de fugida que s’hi associa propicia un final de mala bava.