Hi havia un riu que s’assecava els dijous, cosa que era un problema per als pobles per on passava: no hi podien pescar, ni practicar esports aquàtics, tampoc podien gaudir d’un trànsit fluvial com déu mana. A més, si una persona el creuava, perdia la memòria, que recuperava quan el tornava a creuar. Els peixos abandonaven el riu els dimecres. El conte d’ El río que se secaba los jueves dona nom a aquest recull de relats de l’escriptor Víctor González (Ourense, 1960), obra que es va publicar per primera vegada el 2006 i que l’editorial Kalandraka recupera ara per encetar una col·lecció de títols de la literatura hispana contemporània. Les il·lustracions són de Pablo Amargo. Hi ha 90 contes (impossibles) per triar i remenar, els quals Samuel Alonso Omeñaca -editor, locutor de ràdio i escriptor- va extreure i seleccionar d’entre gairebé 600 (!) i va agrupar en deu blocs temàtics. Es tracta d’assaborir-los a poc a poc, per evitar embafar-nos, i introduir-nos en aquest univers ple d’enginy, humor, picades d’ullet i múltiples lectures.

La seva aparent senzillesa amaga una gran experimentació literària. En aquest sentit, les històries tenen fonts diverses. Amb un toc nonsense o de l’absurd, aquí González beu de les greguerías de Ramón Gómez de la Serna, i en aquesta línia també hi reconeixem l’estil d’alguns textos de Daniel Nesquens. A més, hi ha elements propis de la rondallística popular, com reis i reines, prínceps i princeses, i animals que parlen. Altres relats semblen extrets d’una notícia absurda que podríem trobar a la premsa local. I en un mateix espai hi poden conviure fantasia i dades verídiques, o referències històriques o literàries. Descobrireu, per exemple, històries com la del rei que va encarregar als dos artistes més reconeguts del reialme la decoració de dues parets enfrontades; també la del nen mallorquí que es va inventar una màquina per fer contes, amb milions de possibilitats; o la dels amors difícils, com el de Batman i Robin, al qual tothom s’oposava. Fins i tot, l’autor explica un conte que diu que no és invenció seva, o la història d’un home que va entrar en un bordell, “però aquest no és el context adequat per explicar-la. En una altra ocasió”. De vegades, l’escriptor es pren la llicència de servir-se de recursos que traspassen els suposats límits del gènere, com les notes a peu de pàgina, més pròpies d’un article científic, o una recepta de cuina. En qualsevol cas, en tota aquesta riquesa contística segur que El río que se secaba los jueves (y otros cuentos imposibles) farà les delícies de joves i grans.

Ho arrodoneix la part visual, que encantarà els lectors. No cal que recordem que un llibre juvenil ha d’anar acompanyat d’una proposta artística -si en té- de qualitat. La lletra ben travada s’ho mereix. Hem de tenir en compte que en un llibre tot és important, la qual cosa no sempre s’aplica a les col·leccions. Malauradament, sovint al mercat trobem títols, concretament per a franja d’edat, amb un treball d’il·lustració que no està a l’altura del text. Per a aquesta obra, Pablo Amargo és l’elecció encertada, una aposta segura. També darrere l’aparent simplicitat -en la figura, en la gamma cromàtica-, aquí l’artista ha sabut captar, amb una mena d’aforismes visuals, l’essència de la idea. Sense fer massa soroll, aporta contingut a la paraula, una empresa gens fàcil. Celebrem, doncs, que al capdavall el conjunt convidi a la lectura.

Per als qui no n’hagueu tingut prou, aquest escriptor, que confessa que ha llegit desenes de diccionaris de la A a la Z, com qui assaboreix una novel·la, no té aturador: ha escrit un miler d’històries. Potser ell també fa servir la màquina de contes que va crear el nen mallorquí, qui sap. Sigui com sigui, podeu continuar gaudint dels relats de Víctor González a El hombre sin ayer (cuentos de hoy y de mañana) (Anaya, 2010), per citar-ne algun.