CRÍTICA
ANNA BALLBONA

Un llibre únic escrit des de la presó

'Cap altre amic que les muntanyes' de Behrouz Boochani. Raig Verd. Traducció de Josefina Caball. 384 pàg. / 23,95 €

Només vol ser lliure Zoom

Cap altre amic que les muntanyes és un llibre testimonial perquè dona compte de l’experiència del refugiat, el pres, l’apàtrida i el torturat, però també ofereix reflexions de caràcter filosòfic, històric, polític, social i existencial. L’escriu des de dins el periodista i escriptor kurd Behrouz Boochani, però al mateix temps reflecteix el sofriment col·lectiu i agafa un punt de vista d’observador íntegre que fa feredat. És una recerca i autoexploració, i alhora un escrutini de la psique humana, la de l’empresonat que ha de fer front a tot un procés sistemàtic, quasi mecanitzat, de deshumanització i d’anorreament, i la d’aquells que treballen per al sistema d’opressió, el que al llibre es bateja com a sistema kiriarcal.

A través de sobrenoms, de maneres de dir i de resignificacions, conscient que tot carrega una intenció, Behrouz Boochani analitza, indaga i despulla les misèries de la presó de Manus, l’illa de Papua Nova Guinea convertida en centre de detenció d’una democràcia com Austràlia, on va ser empresonat durant sis anys i on va arribar després d’una travessia aterridora des de l’Iran, jugant-s’hi la vida, com tants més. És empresonat que escriu, amb missatges de mòbil i intermediaris, furtivament, aquest volumàs exhaustiu (384 pàgines) fet de lucidesa, crueltat, martiri i espurnes d’esperança. Fins i tot, ocasionalment, hi cap una punta d’humor negre.

“Som ratpenats en una cova fosca que reaccionem a les mínimes vibracions”, afirma l’autor, que desplega una poètica i un pensament afuat sorprenents en les seves circumstàncies. La voluntat de detall, d’atrapar tota l’opressió que satura aquesta cova, a vegades aclapara. Podria semblar excessiva, però segurament aquí cal explicar-ho tot. I el valor justament és explicar-ho tot. Per això cobren més força els gèneres i estils tan diferents que s’hi despleguen, com si per cada moment o reflexió busqués el millor camí per dir tot l’horror que els fan empassar, sense disfresses ni edulcorants, per fer-los tornar al seu país d’origen, que en el cas de l’autor és l’Iran: “Som ostatges, ens fan servir d’exemples per infondre por als altres, per espantar la gent que vol venir a Austràlia”, diu. El llibre s’obre i es tanca amb dos textos escrits pel traductor del persa a l’anglès, Omid Tofighian, que subratlla el caràcter col·laboratiu de l’obra, dona claus de lectura i traducció (per exemple, el fet que Behrouz escrigui en la llengua del país que l’ha oprimit, el persa) i el tarannà “descolonial” de l’obra.

Autoconscient i profund

No només el punt de vista intern fa únic el llibre. També el nivell d’autoconsciència i de profunditat psicològica per desemmascarar totes les contradiccions del sistema d’opressió, de com funciona aquesta burocràcia de l’arrasament (“el problema més gran és que no se’n pot responsabilitzar ningú en concret”) i dels seus efectes en els presos. No és complaent ni pinta herois solidaris internacionalistes, perquè la gènesi mateixa d’aquesta presó és fer patir, “manipular els sentiments d’odi entre els uns i els altres”.

Llibre multipremiat -acaba de rebre el Premi Veu Lliure del PEN Català- i de gran impacte a Austràlia, tant ens fa pensar, a estones, en la fugida d’Els darrers dies de la Catalunya republicana de Rovira i Virgili (o testimonis del pas dels camps de refugiats francesos acabada la Guerra Civil i tants testimonis de diàspora) com en els versos de Dante que Primo Levi recorda tancat al camp de concentració, a Si això és un home. Hi ha moments ressonants i sensitius, com quan els fan embarcar a l’avió que els portarà a Manus i gira la càmera cap als periodistes que els enfoquen, quan s’enfila al cobert de la presó o quan diu que cantar cançons folklòriques l’ajuda. Malgrat “estar atrapat en una teranyina”, on “com més et resisteixes més t’hi enredes”, la força de la imaginació resulta una escletxa alliberadora dins la negror.