CRÍTICA
Llegim Crítiques 20/12/2019

La irrupció de l’inesperat

'Les benaurances' de Joan Cavallé. Angle Editorial. 240 pàg. / 16,90 €

i
Jordi Llavina
2 min
La irrupció de l’inesperat

En tots i cada un dels tretze relats que conformen aquest llibre, hi ha un element inesperat, un fet que torba la pau dels protagonistes i que en condicionarà la vida. Un mur que parteix un poble pel mig, però que només veuen i pateixen els habitants d’una de les dues meitats. Una cama que cal amputar a una noia a qui, fins llavors, tot li ha anat la mar de bé. La dissolució d’una cèl·lula política que provocarà que tots els seus membres coneguin els rigors de la presó. L’enamorament tardà d’una dona de fer feines que seixanteja, i que queda amb el seu amant en el pis que neteja i endreça. Una pudor de pixum congènita en un nen que, per aquest motiu, esdevindrà l’ase dels cops dels seus companys.

“Massa felicitat no pot ser”, diu un personatge, i a fe que el narrador s’escarrassa a referir-nos, amb gran precisió de detalls, com poden ser d’enrevessats els viaranys de la dissort. “No sé per quina raó, la literatura sempre s’entesta a discórrer pels camins més desoladors i infeliços”. De vegades, el que és insospitat pren la forma d’una comitiva que sembla sorgida del món de les ombres. Altres cops, és una ombra enigmàtica, la que irromp en la quotidianitat d’un personatge. O un record que apareix de sobte, i que mai de la vida no s’havia fet tan real.

Algun conte podria remetre a la novel·la Contemplant el monstre, per la seva cruesa. Passatges concrets d’algun altre, a la bellíssima nouvelle, també de l’autor, Els arbres no es podien moure (Angle, 2015): per exemple, el dedicat a la casa d’un fatxa, abandonada durant la guerra, el protagonisme del qual recau en un cavall, Humil. La història d’un corredor empedreït, que corre només pel goig de fer-ho, subverteix enginyosament la màxima “ningú no controla el temps”. Un dels meus relats preferits és el del núvol de mosques voraces: apareix de cop el dia que bategen un nadó molt desitjat, s’abat sobre ell i en cosa de tres minuts el liquida. El pare, ja gran, s’ha dedicat tota la vida a afinar instruments. En l’escaiença d’aquest tràgic element insospitat, podríem aplicar a l’home un vers d’Else Lasker-Schüler: “He executat l’acord final de la meva vida”. Alguns dels relats -com el del paraigua col·locat estratègicament perquè un marit hi ensopegui i es foti de lloros- es presenten en la forma d’un monòleg interior, que recorda la Tereseta d’Espriu o alguns contes de Rodoreda. Per al meu gust, hi ha massa varietat d’estils. Ara bé, aquest element narratiu de la sorpresa i una escriptura molt segura, virtuosa i tot, acaben agermanant les diverses peces de l’obra.

stats