EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

El desig com a parany literari

'Digues un desig' de Jordi Cabré. Enciclopèdia catalana. 260 pàg / 19,50€

El desig  com a parany literari Zoom

Digues un desig, de Jordi Cabré (Barcelona, 1974), aborda una crisi conjugal i un afer amorós amb les eines del thriller, una operació que ja gairebé és un clixé. Potser per això Cabré ha provat d’enriquir-ho amb un ambiciós, i de vegades confús, embolcall metaliterari. La combinació de misteri ominós, drama psicològic i marqueteria literària autoconscient remet a Tres nits, d’Austin Wright, si bé el que preval en la novel·la de Wright és el conflicte humà i en la de Cabré la pirueta de l’artifici tècnic i conceptual.

La novel·la s’estructura a partir de dos plans narratius que, a mesura que avança la trama, van mutant: es contradiuen i es complementen, es corregeixen mútuament i, a la fi, conflueixen. En un pla, un home en un hotel de Cadaqués conta la seva relació sentimental i sexual amb una dona que és més jove i que idolatra: de seguida sabrem que ha acabat malament. En l’altre pla, trobem un home que és un escriptor d’èxit i que, en la Barcelona del 2026, llegeix un llibre que resulta ser la seva pròpia autobiografia. Ell, però, nega haver-la escrit. Com que la falsa autobiografia, que és la història del primer pla narratiu, explica un afer amorós de desenllaç terrible, l’escriptor, casat i amb fills, es desespera. Aquest és el punt de partida. I el que ve a continuació és igual de laberíntic. O més.

Cabré treballa unes matèries primeres amb l’afany d’extreure’n totes les possibilitats, encara que això signifiqui arriscar-se a embullar el curs de l’obra i desorientar el lector. La novel·la funciona en diferents nivells. És un thriller amb un misteri per resoldre: ¿qui ha escrit la falsa autobiografia i amb quin objectiu i quin és el fet tan espantós que s’hi revelarà? També és un drama passional i tòrrid, en què un home de vida estable s’embolica amb una noia jove per qui perd el cap: les escenes eròtiques a vegades tenen, imaginativament i estilísticament, un punt risible, però són atrevides, potents i incitants. I és, finalment, una mena de malson al·legòric sobre els desconcerts i els temors d’un tipus de mascle contemporani -per això he parlat d’artifici conceptual- modern i no tradicionalista, però desubicat pels avenços del feminisme.

El postheteropatriarcat

Aquest és l’aspecte més interessant de la novel·la, començant per com és la Barcelona “postheteropatriarcal” del 2026 -“travessem la ciutat i passem pel carrer Indira Gandhi, abans Príncep d’Astúries, i per la plaça Joana d’Arc, abans Lesseps”- i acabant pel joc de poder (domini i submissió) entre l’escriptor i l’amant. Com que acaba prenent un aire surrealista (són multitud les referències a Dalí, i tot es mou entre la veritat i la mentida, la realitat i la ficció), costa d’escatir la intenció socioideològica de la novel·la: ¿és una crítica a un cert feminisme?, ¿és una caricatura de la masculinitat?, ¿o va més enllà de la qüestió de gènere i parla de la lluita mai resolta per ser qui volem ser?

En termes d’estil, la novel·la està treballada: la prosa és claustrofòbica i alhora plàstica (pictòrica, fins i tot), i té passatges d’un virtuosisme molt efectiu. Li sobren, això sí, certes reiteracions, que es poden justificar pel caràcter atribolat i obsessiu del narrador, i algunes argúcies retòriques molt repetides, per exemple la de dir una cosa i la contrària consecutivament per tal d’evidenciar la duplicitat o l’escissió del protagonista. És, en tot cas, un premi Sant Jordi diferent. Més exigent. I més desconcertant.