CRÍTICA
ANNA BALLBONA
Barcelona

El conflicte basc ja era carn de (bona) literatura abans de 'Patria'

Harkaitz Cano furga en els dubtes i contradiccions dels bàndols enfrontats a 'Pasaia blues'

Imatge d'arxiu d'un carrer abans de les eleccions del 2012 a Euskadi. PABLO SANCHEZ / REUTERS / PABLO SANCHEZ / REUTERS Zoom

L’aparició en català de Pasaia blues (Sembra Llibres), la segona novel·la d’Harkaitz Cano, salda d’alguna manera un deute amb l’autor basc. Celebrat per la crítica i traduït a una dotzena de llengües, a Pasaia blues avança algunes marques narratives que després anirà esmolant i passant per un sedàs més social i més íntim. L’obra també és interessant perquè el boom de la novel·la Patria i la seva adaptació seriada gairebé podria despistar algú i fer-li pensar que el conflicte basc no s’havia tractat mai abans ni amb tots els matisos. Si alguna cosa fa Harkaitz Cano és furgar imperiosament en els dubtes i les contradiccions dels bàndols enfrontats. Ho fa a Pasaia blues, la seva segona novel·la, apareguda originalment el 1999, que és una novel·la negra amb teló de fons portuari i una persecució trepidant entre els policies i les integrants d’un comando d’ETA. I ho farà, més arrapat a uns fets reals i concrets, a Twist (2013) –sobre la guerra bruta de l’estat espanyol contra ETA– i a La voz del faquir (2019) –sobre el cantautor de l’esquerra abertzale Imanol, perseguit per ETA per criticar l’assassinat de l’antiga dirigent etarra Yoyes a mans de la banda.

Pasaia blues s’estructura com un collage que avança a ritme frenètic, on estén un aiguabarreig format per policies, infiltrats, investigadors, torturadors i terroristes. Els presenta com vasos comunicants i n’ensenya el patiment i la malfiança, una certa quotidianitat del conflicte i un fer trontollar el relat paral·lel dels mitjans de comunicació. Tot amanit amb elements de baixos fons –lluites de gossos, combats de boxa...– propis del gènere, molt de novel·la negra americana, que va triar per la primera vegada que s’endinsava en el xoc basc. Però ho completa amb digressions que eleven l’obra, moments poètics i un joc de recursos musicals. Harkaitz Cano és autor de poesia –sol ser més narrativa, per bé que en el confinament va afilar la ploma fent sonets–, de lletres per a músics, d’una obra de teatre (sobre el tancament del diari Egunkaria, que s’ha estrenat aquest novembre) i també és guionista (darrerament ha treballat en una sèrie sobre el cas Altsasu). A més, ara ha aparegut en català un còmic del qual és coautor, El dia de les oques. Seguint les passes de Santi Brouard (Pol·len Edicions).

Harkaitz Cano, un dels noms més rellevants de l’excel·lent moment de la literatura basca actual, ha cavat camins de pes per apropar-se a través de la ficció al conflicte polític. Pasaia blues probablement sorprengui per la barreja de gèneres i tarannàs narratius (potser a algú li sobri el biaix més negre), però també perquè no traça un mapa de bons i dolents, d’èpica o de consignes, de relat edulcorat o de judicis avançats. Hi ha un treball de la incomoditat que aquí hauria de despertar interès.