Crítica
PERE ANTONI PONS

Un clàssic de la literatura de viatges

'Peregrinació' de Fernão Mendes Pint. Edicions de 1984. Traducció de Gabriel de la S.t. Sampol. 448 pàg. / 23,50 €

Un clàssic de la literatura 
 De viatges / GETTY Zoom

Si fos cert tot el que Fernão Mendes Pinto explica a Peregrinació, el tumultuós, distret i hiperbòlic relat dels seus viatges i experiències durant 21 anys pels mars i les terres de l’Orient, podríem dir que va ser l’home més desgraciat de la seva època i, alhora, el més afortunat, perquè va patir inacabables penúries i adversitats i de totes se’n va sortir, i també perquè, mentre les patia i maldava per sobreviure, va embolicar-se en aventures increïbles, va contemplar coses aleshores mai vistes pels ulls d’un europeu i va aconseguir associar el seu nom al del mític Marco Polo.

Tal com explica Isabel Soler, especialista en literatura de viatges, a l’excel·lent pròleg que encapçala la present edició, Mendes Pinto va arribar per primer cop a l’Índia el setembre del 1537, en ple apogeu de l’imperi portuguès, i no va tornar a la seva terra natal fins al setembre del 1558. Entremig, resumeix Soler, va recórrer, segons explica al seu llibre, tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, Aràbia, Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, la Xina i el Japó, “fins i tot l’enigmàtic Calaminhão”, que tant pot ser el Tibet com Laos. Al llarg del periple, Mendes Pinto va conèixer i tractar reis i guerrers, missioners i traficants d’esclaus, savis i pirates, i va ser ell mateix -la cita de nou és de Soler- “soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i fins i tot novici de la companyia de Jesús”.

Es pot dir, doncs, que ens trobem davant d’un home polifacètic, prou audaç i pràctic per superar els obstacles més temibles en els escenaris més exòtics i, també, prou cultivat i diligent per, ja de vell, escriure amb gràcia i energia la seva fabulosa història. Tampoc no és descartable, en tot cas, que, tal com apunten nombrosos indicis, ens trobem davant un mentider amb una imaginació desbordant i una prosa fantasiosament colorista. Des que el llibre es va publicar per primer cop, pòstumament, l’any 1614, a Portugal són una mena de lloc comú humorístic les bromes sobre l’escassa credibilitat de les històries de Peregrinació i sobre la dubtosa fiabilitat de Mendes Pinto.

Un llibre imprescindible

A efectes literaris, tant se val una cosa com l’altra. Si el que es conta a Peregrinació és cert o no ho és, no modifica gens el que hi trobarà el lector: una successió d’episodis variats i generalment calamitosos -són incomptables els naufragis i les morts violentes-, els quals transcorren dins el marc d’una vastitud geogràfica tan immensa que mai no ens hi ubiquem del tot, i poblats per tot de personatges curiosos que, si bé són força plans, tenen prou entitat per, dins el conjunt general de l’obra, representar amb vivesa un món que es regeix per la cobdícia, les ànsies de poder, el mercadeig sense escrúpols i la lluita entre creences. Respecte d’això, és interessant recalcar la hipòtesi, que també explica Soler al pròleg, segons la qual és possible que Mendes construís la història a partir de nombrosos testimonis recollits aquí i allà. Això explicaria la rica i convincent textura de l’entramat del conjunt i, també, la veracitat històrica que irradia el cru retrat que l’autor fa de l’època i del comportament conflictiu i depredador que mostraren els portuguesos per terres orientals.

Una menció especial mereix l’esplèndida traducció -la primera en català- que n’ha fet Gabriel de la S.T. Sampol. Musculosa, àgil i rítmica, aconsegueix que es llegeixi bé i amb naturalitat un text que, d’una altra manera, podria resultar, a estones, confús, feixuc i fatigós. Potser la de Peregrinació és una lectura que, avui, només és recomanable en petites dosis, però sens dubte és un llibre que hauria de tenir un lloc a la biblioteca de tot bon lector.