CRÍTICA

El cant espès de les fonts

'Fonts líquides i fonts lignificades' de Perejaume. Tushita edicions. 182 pàg. / 16 €

El cant espès de les fonts / GALERIA JOAN PRATS Zoom

Només cal recordar els títols d’algunes de les seves obres, com Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Mareperlers i ovaladors (2014) o Treure una marededéu a ballar (2018), per constatar que Perejaume és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura. Al mateix temps que donava a conèixer una sòlida obra poètica amb els llibres Oli sobre paper (1992), Obreda (2003) i Pagèsiques (2011), Perejaume ha anat ampliant la seva escriptura sense fronteres amb diversos textos i llibres d’assaig ben celebrats com Ludwig Jujol (1989), El paisatge és rodó (1995) o l’esmentat Oïsme, al costat de llibres d’artista com Oleoducte (1999) o llibres catàleg com l’impactant Mareperlers i ovaladors, que reunia les obres i els textos diversos al voltant de la seva gran exposició al MNAC del 2014. Així doncs, la pràctica de l’art i la pràctica de l’escriptura formen una sola unitat en l’obra múltiple i diversa de Perejaume, que no deixa de sorprendre’ns amb noves formes narratives com la que conforma el llibre extraordinari i inclassificable que és Treure una marededéu a ballar.

“El text camina, m’esforço a caminar com ell. La meva passa en préstec i un text que la mou. Un text tan llarg com el camí que em porta, una passa i encara una altra i el text cada vegada més llarg”, llegim a Treure una marededéu a ballar. Com una variació i extensió d’aquesta escriptura caminada, d’aquest text sens fi, Tushita Edicions, que ja havia editat Paraules locals (2015), publica ara l’últim llibre de Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (2020), en una bella edició dissenyada per Marc Valls. “Ja fa anys, i cada vegada més, tinc la sensació que residim i deambulem per llocs no convenientment nodrits, magres, trepitjats amb una absoluta indiferència”, afirma l’autor a Paraules locals. No és estrany que aquest text fos escrit i llegit per inaugurar el II Congrés Internacional de Decreixement al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el març del 2010.

La força generativa de la font

No hi ha dubte que si hi ha un artista, un escriptor, un autor contemporani que hagi reflectit i pensat a bastament, amb tota la seva complexitat, la relació de l’home amb la natura, i la seva deriva destructiva en tots els àmbits, la catàstrofe climàtica i humana a què ens ha portat el capitalisme, aquest és Perejaume. Si Paraules locals ens remet al llenguatge i a la força magnètica del lloc, Fonts líquides i fonts lignificades ens connecta amb la força generativa, brolladora, florida, vivificant de l’aigua de la font. A l’origen del llibre hi ha una font, i amb el so de l’aigua de la font s’obre el llibre: “Segurament que no hi ha so, al món, com el de l’aigua d’una font. Mentre fa tremolar la veu, s’abrina: conta i canta, conta i canta. De vegades, algunes fonts arriben a refilar; quan això passa la barreja de saó, brotada i ocell commou”. Amb una escriptura fluïda i florida, d’alta volada poètica, la narració i l’assaig avança pels boscos, entre els arbres i l’aigua, per rieres, corriols i marges de camí.

Com el Georges Perec d’ Espèces d’espaces (1974), Perejaume descriu i exhaureix, en una escriptura repetitiva i plena de variacions, la riquesa i varietat infinita de les fonts: “Hi ha una gran irregularitat d’emissions: tota mena de velocitats, d’intensitats, de quietuds. Signes que fan signe més evidentment o menys. Dolls, sospites de doll, indicis. És el cant espès de les fonts”.

Amb un art verbal incomparable, i una imaginació i llibertat sense límits, Perejaume a Fonts líquides i fonts lignificades, malgrat que “vivim sobre una terra d’on ragen cada vegada menys dolls d’aigua”, ens porta al doll inacabable de la font de la vida i de la llengua, i ens recorda la gran literatura de Llull, Verdaguer, Foix, Riba o Vinyoli.