El que fa Manuel Baixauli (Sueca, 1963) es podria descriure com una “literatura de la condensació”: el que escriu és net, sense greix, va sempre al moll de l’os. Excel·leix en la distància curta, curtíssima, com ja demostraven els contes d’ Espiral (Columna, 1998), el seu primer recull, o alguns dels que, dissimulats sota l’aspecte de capítols, campen per aquesta novel·la. N’hi ha un que es diu La caixa infinita i que narra la història d’un error, la confusió d’una caixa plena d’objectes insubstituïbles per una altra de prescindibles durant una mudança: al llarg dels anys que vindran, el propietari de la caixa afegirà, de manera simbòlica, qualsevol pèrdua que pateixi al contingut de la caixa perduda, que es farà infinita. Com la majoria de personatges de les novel·les de Baixauli, als quals la malenconia de la pèrdua els fa de motor vital. Són personatges solitaris, meditabunds, que expliquen o escolten històries d’altri per explicar-se a ells mateixos, i donen el to dels llibres de Baixauli, melangiós i pulcre.

Defensa de la puresa literària

Ignot té una estructura que es va fent més i més complexa a mesura que avança la lectura: Baixauli és dels escriptors que no deixa que el lector es distregui. El vol dur fins a un racó sense sortida de l’habitació perquè només pugui pensar en el que està llegint. És veritat que fa servir recursos que avui ja no estan de moda: jocs de miralls metatextuals, referències a autors com Borges i Cortázar, i això pot resultar desconcertant, però si el llegim com el que més pretén ser, una defensa de la puresa literària i extraliterària, en contrast amb la corrupció (també la lingüística, quin valencià més bonic que ens fa llegir!) que assola el panorama literari català, el que podria semblar ingenuïtat es converteix en mala bava i els dards es claven al centre de les dianes: els jurats dels premis, els crítics literaris, les agents literàries, les recuperacions pòstumes, la frustració de les expectatives massa altes dels escriptors que comencen... A la novel·la apareix una mena d’Infern a la terra que és un arxiu infinit on s’acumulen i es classifiquen les obres menyspreades pel sistema editorial, i Baixauli hi fa baixar els autors a recuperar-les, però els adverteix: “no és una bona idea” intentar repescar el que no va funcionar.

Baixauli és pintor, a més d’escriptor, i això no és secundari. Són dues arts molt més semblants del que acostumem a considerar, i avui estan unides sobretot pel fet que són d’un món antic. Què té de contemporani pintar o escriure? Gairebé res. I, tot i això, com aguanten! Un dels personatges principals d’ Ignot va a Londres a veure exposicions de David Hockney, Lucian Freud i Damien Hirst, però li sembla que l’art conceptual és tan previsible que només provoca badalls. S’inclina més davant dels nus de Freud i sobretot davant d’uns paisatges de Hockney, que qualifica d’art “sense crosses, sense atraccions de fira”: el mateix que defensa ell. Hi ha un quart artista a Londres, del qual no puc parlar sense revelar-ne massa detalls: l’important és que és un escriptor amagat, gairebé secret, com un que Baixauli coneix molt bé perquè és veí seu. On comença l’art i on acaba la vida? Qui decideix què és art i què no? Aquestes preguntes bateguen al cor de la novel·la, sota el milfulls de relats que hi ha col·locat, amb precisió i cura, un autor que es resisteix a ser classificat.