EL LLIBRE DE LA SETMANA

Un Strindberg fora de l’infern

'La gent de Hemsö' d'August Strindberg. L’Avenç. Traducció de Carolina Moreno Tena. 176 pàg. / 17 €

Un Strindberg Fora de l’infern Zoom

Johan August Strindberg és la gran figura de les lletres sueques i un dels dramaturgs més coneguts i influents del teatre europeu. No tan sols va tenir un gran èxit en vida, sinó que va fer un trànsit subtil i sense escarafalls del naturalisme a un estil que va obrir les portes a l’expressionisme, el surrealisme i fins i tot el teatre de l’absurd. La sonata dels espectres, una de les seves darreres obres, fou muntada quatre vegades per un altre suec immortal, Ingmar Bergman, i fins i tot inspirà la pel·lícula més hipnòtica de Manuel Gutiérrez Aragón, Sonámbulos (1978).

Strindberg va néixer el 1849, fill d’un comerciant i de la que havia estat majordoma i amant del seu pare. Tot i que va tenir una infantesa còmoda, ell se sentia desgraciat, per la severitat del seu pare i sobretot perquè sempre va ser molt conscient de la diferència de classes entre els pares (no és casual que un dels volums de la seva autobiografia es digui El hijo de la sirvienta, i l’altre, Fermentación ). De jove ja era un dramaturg i periodista reconegut, i inicià la seva vida amorosa amb un ménage à trois, al principi platònic, amb el baró Wrangel i la seva dona, amb la qual s’acabaria casant quan el baró amplià el triangle a quartet amb una noia de 19 anys. La consagració com a escriptor li arriba amb la novel·la El salón rojo i amb l’obra teatral Mäster Olof. Tot i que va afirmar que només escrivia teatre per facilitar la carrera de la dona (a qui havia promès un brillant futur com a actriu), seria en aquest gènere on acabaria guanyant més renom, sobretot gràcies a La senyoreta Júlia i les seves peces anomenades “de cambra”. Però la seva relació amb el públic no va ser sempre fàcil. De fet, va escriure La gent de Hemsö (1887), la novel·la que ara publica L’Avenç amb molt bona traducció de Carolina Moreno Tena, a instàncies del seu editor, ja que el seu llibre anterior, Casarse, subtitulat Dieciocho historias de matrimonios con prólogo, un dels pamflets antifeministes més violents de la literatura sueca, havia fet caure enormement la seva popularitat. I és curiós que, a l’hora de guanyar-se l’afecte perdut del públic, Strindberg apel·lés al naturalisme pur i dur, creant una novel·la absolutament zoliana de lluita per la vida, d’aprenentatge, ambientada en aquesta illa de Hemsö, de l’arxipèlag d’Estocolm, basada en l’illa de Kymmendö, el paradís estiuenc de la seva joventut.

L’argument del llibre és d’allò més senzill: el jove Carlsson arriba a l’illa contractat per portar la granja de la vídua Flod. I la primera frase ja ens diu l’efecte que provocarà aquest personatge entre els nadius: “Va arribar una tarda d’abril, com un terbolí”. Com el mateix Strindberg, Carlsson és qualcú que es vol menjar la vida a mossegades, que ho sap tot i ho prova tot (Strindberg sempre va ser un cul inquiet que va abraçar el socialisme, el nihilisme, la religió, l’alquímia, l’esoterisme, el gnosticisme, la teosofia, la bogeria, Swedenborg), i que vol fer carrera a la granja.

Els cops de puny de l’autor

Hi ha un paràgraf que retrata perfectament tant el personatge com l’autor. Una nit Carlsson es fica al llit, i allà, ens diu Strindberg, “es va sentir molt més senyor de la seva persona, com un empelt que ha arrelat i està preparat per escindir-se de l’arbust mare i viure la seva pròpia vida, i tirar endavant la seva pròpia lluita, amb molt més esforç però també amb molta més il·lusió”. Perquè, com veurà el lector Kafka, el tema de Strindberg és, com el de Kafka, la lluita; no la lluita física, sinó l’esforç per anar avançant enmig de l’aiguamoll del temps i la vida intentant trobar una esperança i sabent que totes són falses (o que potser no calen). Carlsson lluita contra tots: contra la incomprensió, la ignorància, els elements, la societat tancada de Hemsö. La teranyina que teixeix Carlsson amb la resta de personatges potser no té la cadència inexorable de les obres de Flaubert o Stendhal, però l’atenció als detalls de la natura sorprèn als que només coneixem l’obra més extrema de Strindberg, el seu cant a la mania persecutòria que és Inferno o els personatges al·lucinats de les seves darreres obres teatrals. Ben al contrari, La gent de Hemsö és serena, reposada, on l’autor mira cap enfora més que cap endins, i on aconsegueix transmetre el pas del temps d’una manera tan senzilla com: “Va arribar la primavera, les orenetes refeien els seus nius i el professor va tornar a l’illa”.

Kafka anotà al seu diari: “Avui em sento bé perquè he llegit Strindberg. No l’he llegit per llegir-lo, sinó per estrènyer-me contra el seu pit. ¡Aquesta fúria, aquestes pàgines aconseguides a cops de puny!” Strindberg, un home molt més terrenal i que presumia de preparar-se sempre ell mateix el cafè, ens omple del vertigen de la vida i aconsegueix portar-nos a la seva visió del món, no sempre fàcil, no sempre agradable, però que sempre ens fa aprendre alguna cosa. Porteu-mos més Strindberg en català, si us plau.