Tothom coneix la Pippi Calcesllargues, ja sigui perquè n’ha llegit les històries o bé perquè les ha seguit a la sèrie de la televisió sueca que també va arribar, com els llibres, a les nostres llars. De fet, aquesta nena de nou anys pèl-roja i pigada ha voltat mig món, tant dins com fora de les pàgines escrites per Astrid Lindgren (Vimmerby, 1907 - Estocolm, 2002). Potser pensareu que ja s’ha dit tot el que s’havia de dir sobre aquest personatge, però la llarga vida de la Pippi -més de setanta anys- sempre mereix un espai, i més quan Kókinos acaba de publicar-ne tres volums en català, amb les primeres il·lustracions d’Ingrid Vang Nyman, tenint en compte que l’última edició catalana, de Joventut, és del 1982.

La Pippi Calcesllargues va començar a fer les primeres passes al costat de la segona filla de l’autora, que malalta al llit va demanar a la seva mare que li expliqués el conte d’una nena que es deia Pippilotta. Al cap de tres anys, el 1945, Lindgren va recuperar el personatge que havia amenitzat la malaltia de la filla i en va escriure les aventures. No és difícil imaginar com devia gaudir aquella criatura de set anys, al llit, mentre escoltava les sortides de to de la Pippi: òrfena de mare i un pare que és capità d’un vaixell i que acaba regnant en una illa de les mars del Sud, viu a la Vil·la Villekulla amb un cavall blanc amb taques negres, un mico que es diu Senyor Nilsson i una maleta plena de monedes d’or. Va vestida amb retalls de roba cosits per ella mateixa, mitges llargues de colors diferents i unes sabates molt més grosses que els seus peus. I és tan forta que acaba vencent l’home més forçut del món, és tan llenguda que arriba a fer perdre la paciència dels adults i té un cor tan gran que salva dos nens que han quedat atrapats en un incendi. Tot això i més.

Una autora avançada a l’època

Si busqueu informació sobre la figura d’Astrid Lindgren, veureu que no és estrany que aquesta heroïna de nou anys que va desmuntar les normes socials i els estereotips de gènere nasqués de la seva imaginació. L’escriptora sueca era una noieta quan es va quedar embarassada del director del diari local en què col·laborava. En una societat profundament conservadora, va decidir fugir de la rectitud familiar per tenir el fill sola, a Dinamarca, on li va trobar una mare d’acollida. Anys més tard, el va poder recuperar. Amb això no volem dir que escrivís Pippi Calcesllargues gràcies a portar una vida agitada, perquè també cal tenir talent per escriure i ganes de fer-ho; però sí que la seva història personal mostra que era una dona avançada per a l’època. Per a la Pippi tampoc va ser un camí de roses. Tot i que la literatura infantil ja coneixia alguns personatges femenins menys estereotipats que els que abundaven aleshores, com la valenta Bibi de Karin Michaelis, va ser la protagonista pèl-roja i pigada qui realment va trencar motlles. Quan s’inculcava que les noies s’havien de casar i formar una família, i havien de ser educades i boniques, els lectors van trobar-se amb un punt de vista diferent: el d’una nena valenta, forta, independent, aventurera i fantasiosa que els descobria una infinitat de possibilitats fins llavors desconegudes. De fet, els seus llibres es van censurar durant anys en molts països, encara que a Suècia ja els hagués publicat l’editorial Rabén & Sjögren.

Avui, en un context en el qual els editors miren d’aprofitar al màxim el filó del feminisme, revisem les novetats dels títols que parlen de protagonistes femenines empoderades -sovint al voltant d’un discurs força pautat- i confirmem, si ens calia fer-ho, el valor de Pippi Calcesllargues. Al capdavall, Lindgren va crear el que li sortia de l’emoció, la qual cosa et porta a un resultat únic; tard o d’hora, això és el que acaba seduint els infants. Només cal que observeu els petits veïns de la Vil·la Villekulla: com el que devien experimentar els lectors de l’època -i els d’ara-, el Tommy i l’Annika no poden sentir-se més feliços d’haver conegut la nena més forta del món.