Crítica
SIMONA ŠKRABEC

Moscou de nit

'Després de l’amor' de Subhash Jaireth. Lletra Impresa edicions. Trad. Jorge Salavert. 320 pàg. / 16,50 €

Moscou de nit / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

La descripció d’un viatge iniciàtic que porta el protagonista, aïllat de la resta de la humanitat, a recórrer un paisatge desconegut és pròpia de la mirada èpica dels poemes o relats més antics. A Després de l’amor, en una festa, un noi s’avorreix perquè no coneix pràcticament a ningú. L’amfitriona l’envia a descobrir la ciutat i li dona una poma vermella, a la qual abans fa un petó. I així, el Vasu s’endinsa als carrers nocturns de Moscou, armat amb la poma com el fruit de totes les revelacions.

Subhash Jaireth té la capacitat de veure amb ulls nous tot allò que s’ha tornat vell i opac. La novel·la d’aquest autor hindi, que va estudiar a la Rússia soviètica i es va acabar establint a Austràlia, és una novel·la d’amor. Però sota el fil narratiu que uneix una parella i la torna a separar, bateguen altres qüestions.

El Vasu és hindi i decideix estudiar a la Unió Soviètica impulsat per un oncle comunista i per la seva pròpia fe, immensa, que es pot construir un món apte per als humans. Somnia una civilització que ens faria bé i no pas mal, que ens impulsaria a ser creatius i solidaris i no pas esquerps i envejosos. La vida del protagonista està marcada per la presència de les dues arts més racionals, l’arquitectura i la música, que tenen la capacitat d’ordenar el caos.

El secret d’aquest relat vital són els interiors, els espais on a través de l’esforç intel·lectual, els protagonistes aconsegueixen crear un recer de pau. Així esquiven l’ordre rígid i inhumà que es troba als carrers, impulsat pels règims ferris. La vida rere les portes tancades és harmònica, bella, bona.

Jaireth identifica amb molta precisió per què els règims no ofeguen mai del tot. Descobreix de quina mena de resistència són capaces les persones que creen en la bellesa. De totes maneres, es tracta d’una mirada a voltes ingènua o bé incapaç de renunciar a l’ideal d’una societat solidària i justa. Les morts en aquesta Rússia opressiva no són resultat de cap terror estatal, sinó que els protagonistes desapareixen en accidents fortuïts. És l’home individual que es queda atrapat en els laberints de la vida i no sap trobar la defensa davant de l’atzar. L’autor no qüestiona realment el sistema, sinó la seva fortuïta, o maldestra, aplicació.

Narrar des d’un univers clos

L’amor entre una russa i un hindi ens regala aquell contrast implacable, poètic, entre el nord i el sud. ¿Com pot un home dels tròpics confrontar-se amb el rigor de l’hivern rus i amb el rigor de la realitat comunista? Leonardo Padura a El hombre que amaba a los perros (Tusquets, 2009) ofereix, més enllà del fil conductor, unes descripcions semblants quan envia els seus herois a passar temporades entre els eslaus. Jaireth i Padura parlen d’una vida velada. Narren des de dins d’un univers clos. La Cuba del període especial, l’Índia de Nehru i el Moscou d’abans del desgel són, però, uns itineraris que ens revelen més de nosaltres mateixos del que sospitem.

Reposar a l’ombra d’un bedoll fràgil, plantat per recordar totes aquestes incerteses, és tot el que podem esperar. Per escoltar la vida, cal aturar-se en un indret que no surt en cap mapa, perdut en la immensitat de la plana. Europa, tan plena d’oportunitats, és un món desencisat. Vivim en ciutats plenes de simetries mecàniques, som incapaços d’escoltar les persones que ens rodegen, som expulsats de tota possibilitat de conèixer l’amor. I tot això és perquè ens falta un pla ideal, adverteix Subhash Jaireth.