Crítica
MARINA ESPASA

Londres, la ciutat escleròtica

'Aglutinació' de Joan Jordi Miralles. Edicions 62. Premi Joanot Martorell. 176 pàg. / 19 €

Londres, la ciutat escleròtica Zoom

Un home trencat arriba a Londres. No sabem què li ha passat, ni per què està disposat a deixar-se endur pel forat de l’aigüera. Fa feines de merda, viu en llocs insalubres, manté relacions sexuals intenses però fredes, beu com un cosac, vomita i torna a beure, s’insulta amb tots els companys de feina i intenta que li peguin als pubs: es deshumanitza al màxim. El lector (o la lectora) que tingui un bon nas ensumarà aviat aquella coneguda flaire de culpabilitat masculina que ho amara tot. Soc un desgraciat, faig coses horribles, no puc deixar de fer-les perquè soc un desgraciat, faig coses horribles, etcètera. No hi ha res a dir: és un tipus humà, o si més no una fase.

Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) és autor, entre d’altres coses, d’obres de teatre que no he tingut la sort de poder veure, dels contes de La intimitat de les bèsties que van merèixer el premi Marià Vayreda 2016 i de la novel·la fulgurant Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), que recordo haver llegit amb fruïció i amb els pèls de punta davant l’extrema història d’una infermera. És un autor que acostuma a posar els personatges en situacions límit, i després encara una mica més enllà, per veure de què són capaços i per mirar d’avergonyir el lector, demostrant-li que a ell també li interessa traspassar segons quines línies vermelles. Aglutinació és la història d’una voluntat d’anihilament personal, però peca una mica del que indica el títol: sembla que l’autor hagi ajuntat més d’una història que tenia voltant-li pel cap i que la salsa no li hagi acabat de lligar. Hi ha bones escenes de sexe, descripcions precioses d’alguns barris de Londres i, sobretot, de l’ambient d’ofec que traspua la capital anglesa però, a mesura que avança la novel·la, la tensió es va esfilagarsant: quan arribem a un punt relativament baix de l’argument, apareix un altre tros d’història que la fa remuntar una mica, però no n’hi ha prou. Si els nexes que relliguen aquestes històries embrancades són coses com “per casualitat, va trobar aquell flyer ”, el conjunt se’n ressent. Quan descobrim el motiu de la desesperació profunda del protagonista, tampoc acabem d’entrar en comunió amb la seva catarsi: un altre cop, faltava més preparació. O potser no calia justificar el desig d’anihilament del protagonista d’una manera tan clara.

No seria just dir que la novel·la no està gaire ben escrita, perquè ho està, té un estil vigorós i precís, depurat, i un vocabulari ric i ajustat, però de Joan Jordi Miralles n’esperem més, perquè sabem de què és capaç. És una novel·la que agradarà a qui no el conegui encara, i que pot servir de porta d’entrada a un autor poc complaent.