Un dels propòsits d’aquesta nova edició de la novel·la El castell és deixar clar als lectors catalans que ni l’autor, Franz Kafka, ni la literatura que va fer no eren tan kafkians com diu el tòpic. Entre els lectors que coneixen de primera mà l’obra de l’escriptor de Praga, ja fa temps que se sap que la literatura kafkiana no és tan monolíticament greu, claustrofòbica, seriosa, transcendent i terrible com pensen els que fan servir l’adjectiu kafkià sense haver llegit mai cap pàgina d’ El procés, La transformació i A la colònia penal. Així i tot, encara són legió els que s’imaginen que Franz Kafka era una mena de geni excèntric i turmentat, mescla de prodigi literari i d’escarabat inescrutable digne de compassió.

De quina manera Club Editor concreta aquesta proposta de lectura renovadora? Doncs, inicialment, amb un text de solapa que presenta l’escriptor d’una manera humanitzada, sense mistificacions tenebristes. “Franz Kafka no va ser Gregor Samsa ni tampoc K.”, diu la primera frase. I continua dient que “era fill d’una família burgesa de Praga”, que va treballar d’advocat dins el camp de les assegurances per a accidents laborals, que “sortia amb els seus amics i anava al cine”, que “va intentar casar-se amb insistència” i -això és important perquè fa trontollar els fonaments de la falsa idea que la literatura de Kafka és només una laberíntica paràbola intel·lectual, freda i asexuada- que “va tenir com a mínim cinc amants”. El text de solapa també ens informa de la mala relació amb el pare, de com escrivia -“ràpid i d’una tirada”- i del tipus d’alemany que va emprar, “pulcre i particular, fruit de la seva feina funcionarial i del seu bilingüisme”.

L’altre element que indueix a llegir -o a repensar- el llibre defugint el lloc comú kafkià és l’epíleg del traductor, Joan Ferrarons, que ha transvasat El castell al català per segona vegada, després de la versió que va publicar-ne Lluís Solà el 1971. A diferència de Solà, que va treballar a partir de l’edició intervencionista de Max Brod, Ferrarons ha fet feina a partir de l’edició que un grup de filòlegs en van preparar els anys 80, molt més fidel a l’original -inacabat i no corregit- de l’autor. Sigui com sigui, més enllà de les qüestions traductores i hermenèutiques -es fa inventari de quines han estat fins ara les principals interpretacions de l’obra-, el més significatiu de l’epíleg és l’observació de Ferrarons segons la qual “dos elements capitals de la novel·la són l’humor i el sexe”.

Una persona que no hagi llegit mai Kafka però usi de tant en tant l’adjectiu kafkià corre el perill de sentir com el cap li explota, si sent el nom de Kafka associat a la comicitat i al desig eròtic o luxuriós. I, tanmateix, així és: El castell té passatges en què la farsa és l’energia que ho dinamitza tot -des del comportament dels personatges fins al seu paisatge íntim-, té escenes dominades per la lascívia i, fins i tot, té trames centrades en embolics sentimentals.

Llegir Kafka amb rigor

Ara bé, sense negar que tot això és cert i s’ha de tenir en compte, el que gairebé un segle després d’haver estat escrita encara fa vigent i universal tant aquesta novel·la com segurament tota l’obra de l’autor són precisament els seus components més kafkians. Això val per a l’argument -un home, K., arriba a un poble per treballar com a agrimensor del castell, però un cop allà li diuen que tot ha estat una confusió i ni tan sols li permeten d’accedir al castell o de comunicar-se directament amb els poderosos que hi viuen o hi treballen-, val també per a l’ambientació i les lògiques internes que regeixen el món de la novel·la -una barreja de l’espessa i hermètica burocràcia administrativa dels estats moderns i de la impertorbabilitat teològica del feudalisme medieval-, i, finalment, val per a l’expressió d’una experiència humana compartible per qualsevol persona, una experiència definida per la impotència davant el que ens supera, per l’estranyesa davant el que no entenem i per la vulnerabilitat desvalguda a què tot plegat ens aboca.

En tot cas, és segur que aquesta nova edició d’El castell feta per Club Editor convida a llegir Kafka rigorosament. Un volum imprescindible en qualsevol biblioteca.