CRÍTICA
Barcelona

Elionor d'Aquitània, primera temporada

Eva García Sáenz de Urturi ha guanyat el Planeta amb 'Aquitania', recreació de la joventut de la reina

Monument funerari d'Elionor d'Aquitània i Enric Plantagenet a Fontevraud / WIKIPEDIA Zoom

Al final d'Aquitania, el darrer premi Planeta, hi ha nou pàgines de bibliografia sobre la història i el personatge de la novel·la. Nou. S’entén la inquietud de l’autora, Eva García Sáenz de Urturi, per curar-se en salut, demostrar que coneix les fonts i que no ha pres el nom d'Elionor d’Aquitània en va. De fet, el primer llibre de la llista és la magnífica biografia Leonor de Aquitania de la historiadora francesa Régine Pernoud, publicada a Acantilado, que tot i que està feta tota ella només a partir de les fonts de l’època es llegeix com una novel·la trepidant. Hi havia poc a afegir a la vida d'Elionor per fer-la més novel·lesca del que ja va ser. Com bé deia l’autora quan va guanyar el premi, és una dona que mereixeria una sèrie com Joc de trons tant o més que qualsevol Daenerys o Cersei inventades. I ella, en aquesta novel·la en què s’apunta en part a la llegenda negra de la més llegendària reina medieval, deixa preparat el camí perquè així sigui.

Neta de Guilhem de Peitieu, el primer trobador occità i un dels personatges clau de la novel·la, i àvia de la primera esposa de Jaume I el Conqueridor, Elionor havia heretat el poderós ducat d'Aquitània el 1137, després de la misteriosa mort del seu pare durant una peregrinació a Santiago de Compostel·la que al llarg de tota la la novel·la ella intentarà aclarir.

Un escàndol a Europa

Educada a la refinada cort de Poitiers i Bordeus rodejada de llibres, artistes i trobadors, tenia poc més de 13 anys quan es va casar amb Lluís VII dies abans que fossin coronats reis de Franca. La novel·la es centra en aquest moment i en aquesta relació, remarcant la diferència entre la jove sofisticada i rica Elionor, prototip de la dama lloada en l’amor cortès que revolucionarà, i escandalitzarà, la cultura europea del moment, i l’auster Lluís, sempre enyorat de l’ambient monacal en el qual va ser criat per l’abat Suger, impulsor del llavors incipient art gòtic. 

Però Elionor va morir amb 82 anys, i durant aquest temps va tenir temps d’anar a les croades amb Lluís –el seu avi havia anat a la primera i el seu fill, el famós Ricard Cor de Lleó, aniria a la també desastrosa tercera–, tenir dues filles –cap hereu–, separar-se i tornar-se a casar. Aquest cop amb Enric Plantagenet, futur rei d’Anglaterra amb qui viurà anys gloriosos però que, després de donar-li vuit fills, la tancarà quinze anys en un castell mentre ell, bastant més jove, manté altres amants –és el moment que explica la clàssica pel·lícula El lleó d'hivern amb Katherine Hepburn brodant l'Elionor madura–, entre les quals la promesa del seu fill. Finalment, ja de gran, farà de reina mare i consellera dels seus fills mantenint el control dels territoris heretats del pare fins al final. A la seva tomba a l’abadia de Fontevraud està representada amb un llibre a la mà. Tota una declaració d'intencions.

La novel·la es fixa només en la seva joventut, cosa que pot donar peu a futures entregues, i, malgrat que el transfons històric és el que és, l’autora hi afegeix encara més fantasia per convertir la novel·la en un entretingut thriller en què la trama principal és la perillosa investigació gairebé detectivesca que fa Elionor de la misteriosa mort del pare. Entre novel·la d’història i d’intriga, García Sáenz de Urturi torna a demostrar que sap com atrapar l’atenció dels lectors amb aquesta mescla de gèneres que ha emprat en les seves anteriors novel·les, des de la sorprenent La saga de los longevos, amb què es va donar a conèixer, fins a la trilogia del Kraken passant per la curiosa recreació de les perles cultivades manacorines de Pasaje a Tahití.

La història s’explica en primera persona posant especial èmfasi en el punt de vista i les emocions dels personatges. En el cas d'Aquitania, a través de les veus de quatre dels protagonistes de la història: la mateixa Elionor, el seu marit Lluís, el seu oncle Ramon d’Antioquia i un nen que amaga el misteri que fa girar la trama. Això dona agilitat i riquesa a la història, que, malgrat les moltes llicències d’una ficció en què hi ha conspiracions, incestos, assassinats, segrestos i aventures, no s’allunya gaire en allò essencial del que es coneix d’aquesta fascinant, poderosa i inabastable reina que va capgirar la cultura de la seva època. Si arriba a bon port la sèrie que promet la novel·la, haurà de tenir moltes temporades.