Quan es va publicar La infantesa de Jesús (2013), el primer volum que J.M. Coetzee va dedicar al que sembla que acabarà sent una Jesus Saga, el professor i escriptor Lluís Izquierdo, que ens va deixar fa poc, va dir que després d’una novel·la com aquella era molt difícil seguir escrivint ficció, i que per a un personatge com l’escriptor sud-africà allò suposava una mena de fi de cicle. I en una d’aquestes ambigüitats que tant li agradaven, la publicació ara d’ Els dies d’escola de Jesús sembla donar-li la raó alhora que n’hi treu, perquè aquesta nova entrega de les aventures d’aquest fals (o no) Jesús en una terra que podria ser el regne de la mort (o no) o un món postnuclear o posthistòric resulta encara més desconcertant que la primera. El problema, per a mi, és que també resulta més decebedora.

Recordem que al primer volum de la saga, Coetzee ens presentava un estrany lloc, anomenat Novilla (tots els noms geogràfics i dels personatges són castellans, i es fan freqüents referències a El Quixot ), on la gent arribava deixant enrere tot el que havia sigut la seva vida i els seus records. No quedava clar si la gent apareixia allà de manera voluntària (diria que no), quin era el criteri d’entrada (si n’hi havia) o quines eren les normes i característiques de convivència: per exemple, no hi havia “cultura d’imatge”: ni cinema, ni quadres, ni fotos, ni tele (bé, l’única que sortia era propietat d’un personatge que era explícitament el Dimoni). Recordem també que els tres personatges principals: David (el possible Jesús), Simon i Inés (la suposada sagrada família) havien tingut certs problemes d’integració, dels quals no era el menor trobar una escola adient per al seu nen, bastant malcriat, impertinent i intel·ligent. De fet, tant s’agreujava el problema que havien de sortir per cames, moment en què s’acabava el llibre. Els dies d’escola de Jesús comença just on acaba l’altre. Com a referència bíblica tenim que la nostra família fuig, entre altres coses, del cens, perquè no volen que es descobreixi que el nen no ha sigut escolaritzat. I així és com arriben a Estrella, que no “és res més que una ciutat rural de províncies entre turons, camps i hortes”. Al principi, la família s’instal·la en una granja, on els pares treballen i el nen juga amb els altres nens, dels quals es fa líder de seguida. Intenten posar-li un professor particular, però la cosa no funciona. Quan s’acaba la temporada de la collita es traslladen a la ciutat pròpiament dita, on, després del fracàs de David a l’escola pública de Novilla, el porten a una mena de centre concertat (aquesta és la part més realista del llibre). N’hi ha dos, l’Escola de la Música i l’Escola de la Dansa, que és on acaba David. A partir d’aquí, tot és tan estrafolari com a la primera novel·la, i Coetzee ho complica tot encara més introduint una estranya trama dostoievskiana de “crim i càstig” que no aconsegueixo relacionar gaire bé amb la principal, tot pautat per un debat constant sobre (o contra) el misticisme i les creences del qual tampoc he tret l’aigua clara.

Un llibre equivocat

Un llibre equivocatVaig llegir el primer volum dues vegades: era fascinant com a creació d’un món ambigu des del qual reflexionar sobre la condició humana, sobre què és bàsicament ser humans. Era un llibre que fascinava per la profunditat i l’agosarament de la seva proposta, i segur que el tornaré a llegir. Després d’una segona lectura, crec que Els dies d’escola de Jesús és un error: no projecta llum sobre el llibre anterior, introdueix elements que no aporten significat i, el pitjor de tot, dona una desagradable sensació de gratuïtat.