ESTIMAT ANDERSEN
BERNAT CORMAND

Aturem-nos per recuperar l’ànima perduda

'L'ànima perduda' d'Olga Tokarczuk, il·lustracions de Joanna Concejo. Thule Ediciones. Trad. Xavier Farré. 52 pàg. / 19,95 €

Aturem-nos  per recuperar  L’ànima perduda / THULE EDICIONS Zoom

Si busqueu l’entrada d’anima hominis a l’ Orbis sensualium pictus, trobareu el concepte representat com una figura humana desdibuixada, gairebé transparent, darrere d’una roba, i al costat la definició, que comença: “ Anima est corporis vita ” [L’ànima és la vida del cos]. El contorn està fet de punts que mostren la seva lleugeresa, però en realitat es tracta de la part més profunda de l’ésser. De fet, diem que una persona és una ànima en pena quan està trista i abatuda, que és el que li passa al protagonista de L’ànima perduda, l’àlbum polonès que acaba de publicar Thule, escrit per Olga Tokarczuk i il·lustrat per Joanna Concejo.

Sovint, immersos en les obligacions i les preocupacions de cada dia, deixem que la vida passi sense aturar-nos a observar el nostre interior, com personatges errants que, pelegrins de la societat moderna, se senten aclaparats per la rapidesa de les coses. Tokarczuk (premi Nobel de literatura 2018) ja ho descrivia així a la novel·la Cos (Rata, 2019) i ara recupera aquesta idea aquí, en el llibre il·lustrat que ens ocupa. Segurament, la formació com a psicòloga d’aquesta escriptora nascuda a Polònia l’ha portada a interessar-se per la part més emocional de les persones i a arribar, fins i tot, a les seves entranyes. Ho podem comprovar en L’ànima perduda, protagonitzada per un home de rutina atrafegada a qui, a poc a poc, se li va esborrant l’existència, la raó de ser, fins al punt que, en un viatge, mira per la finestra i no reconeix la ciutat on és; ni tan sols recorda el seu propi nom. Andrzej? Marian? No, cap dels dos. Aterrit, regira la maleta i en treu el passaport: es diu Jan. Com que no sap què li passa, visita una metge que li diu que ha perdut l’ànima i que, si la vol recuperar, ha d’estar-se en un lloc tranquil i esperar que torni.

Trobar la il·lustradora ideal

Sabem que, per escriure aquesta història, Tokarczuk va pensar en el treball artístic de Joanna Concejo, també polonesa (viu a París des del 1994), la qual, al seu torn, va enriquir la paraula escrita amb aquell toc personal inconfusible -segell de la casa-, interpretant-la al seu aire, sense cap intervenció ni suggeriment de l’autora del text. De fet, l’escriptora no en va veure el resultat fins que ja estava tot dat i beneït. Concejo és una il·lustradora que, dibuixi el que dibuixi, sempre mostra bocins d’ella mateixa, com peces d’un puzle que, d’un projecte a l’altre, acaben encaixant i formen un conjunt compacte i coherent. Això ocorre quan l’artista té un món ric i únic, un univers que, quan pot, aflora a la superfície (de la pàgina). Ho tornem a veure en aquest àlbum, que, a més, sobretot s’explica a través de les imatges: el text, agrupat en tan sols dos blocs principals, hi té menys pes (formal). La il·lustradora, servint-se d’una tècnica senzilla a base de retalls de paper, llapis de colors i grafit -no li cal res més-, descriu aquest personatge que espera l’ànima perduda i, per fer-ho, no perd mai el focus narratiu, que anem seguint en unes escenes aparentment estàtiques. D’altra banda, es recrea amb llibertat en una explosió d’elements, de manera que, pàgina rere pàgina, tenim la sensació de fullejar un llibre d’artista.

Si haguéssim d’imaginar com pot ser aquesta ànima, se’ns acudirien un munt de solucions possibles. Però Joanna Concejo ho sap molt bé: la representa com una nena, que va traient el cap al llarg de la història. Potser pren forma de nena (un infant, al capdavall) perquè quan som petits vivim més despreocupats i gaudim plenament del que ens ofereix la vida. Qui sap. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un relat introspectiu i filosòfic que, per la complexitat que presenta, és per a totes les edats (recordeu que alguns àlbums ja no són exclusivament infantils), o sigui que, petits i grans, mireu al voltant i comproveu si hi ha aquesta figura gairebé imperceptible. Si no hi veieu res, us toca aturar-vos i esperar l’ànima perduda.