Al traductor Peter Bush (Spalding, 1946) l’acompanya la pluja britànica arreu on va. Enmig d’un xàfec primaveral -que probablement li dificultarà una mica recuperar-se del refredat- Bush respon a les preguntes amb amabilitat, cura i precisió. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per rebre un dels premis que anualment atorga la Fundació Josep Irla, el Memorial Francesc Macià, per “la seva acció en favor de la llengua, la cultura o la nació catalanes” traduint a l’anglès clàssics com 'Incerta glòria', de Joan Sales; 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, i 'El quadern gris', de Josep Pla, a més d’autors contemporanis com Empar Moliner, Teresa Solana i Najat El Hachmi.

Al llarg dels anys es deu haver trobat amb molts escèptics sobre el valor de la literatura catalana. Què els diu?

La literatura catalana del segle XX i la d’aquestes primeres dues dècades del segle XXI és de les més riques d’Europa. La falta d’interès pels autors catalans és terrible. Quan es barreja amb prejudicis ideològics encara és pitjor: sovint no hi ha res a fer.

A més, en anglès costa molt que es tradueixin llibres.

Hi ha el famós 3%, i no parlo de política, sinó del percentatge d’obres traduïdes editades en anglès. La literatura traduïda és molt minoritària. Ara bé, actualment hi ha molts punts de referència i alguns llibres tenen molta visibilitat. Que Joan Sales surti a The Guardian o a The Economist i que Josep Pla mereixi articles al New York Times són coses mai vistes. A vegades la persistència d’un traductor pot ajudar a canviar les coses. Ha passat recentment amb Deborah Smith, que va traduir The vegetarian de Han Kang i la novel·la va guanyar el Man Booker International. Ara les llibreries angleses i nord-americanes són plenes de traduccions del coreà.

La feina del traductor no acaba quan aquest entrega el text a l’editorial.

El traductor també ha de ser un activista. Almenys al món anglosaxó. És imprescindible ajudar a crear una visibilitat per als llibres que tradueixes i per a la literatura que estàs traduint. En aquest sentit, l’Institut Ramon Llull no només ofereix ajuts a la traducció, sinó també a la promoció, i això és molt important.

Va estudiar a Cambridge i a Oxford.

Venia d’una família obrera de Spalding, del comtat de Lincolnshire. Cambridge i Oxford eren dues comunitats universitàries molt classistes. A Cambridge, encara que jo estudiava filologia espanyola i francès anava sovint a les classes de Raymond Williams [un dels impulsors dels cultural studies ]. No podia fer altra cosa que convertir-me en revolucionari, oi? Quan, més endavant, vaig anar a Londres per fer el doctorat em va semblar que era el moment d’involucrar-me en la política revolucionària. Al partit on militava hi havia Ken Loach i Vanessa Redgrave, entre d’altres.

En castellà ha traduït més de 30 llibres. Ha reincidit amb Juan Goytisolo i Juan Carlos Onetti.

Hi ha una constant en la majoria d’obres que he traduït i és la consciència crítica irònica. En Goytisolo hi és, tant a Juan sin Tierra com a La saga de los Marx. Després he fet Joan Sales, Josep Pla i Mercè Rodoreda. Onetti em va interessar molt perquè és un dels grans autors d’Amèrica Llatina que no forma part del boom. La seva és una perspectiva més dura: parla d’homes solitaris, de prostitució i de gent pobra. Té una visió molt antiromàntica, una mica com Josep Pla als contes de La vida amarga, que vaig traduir el 2013.

Amb Monzó va començar a traduir del català. Era el 2007.

Vaig acceptar d’ocupar-me de La magnitud de la tragèdia, i poc després vaig fer Un crim imperfecte, de Teresa Solana [2008] i T’estimo si he begut, d’Empar Moliner [2009]. Una novel·la que vaig proposar perquè em va semblar molt original va ser L’últim patriarca, de Najat El Hachmi, que va sortir a Serpent’s Tail el 2010.

S’ha ocupat de més contemporanis...

De Monzó he fet Guadalajara [2011] i Mil cretins [2012]. D’El Hachmi, La çacadora de cossos [2013]. De Francesc Serés, Contes russos [2013]. De tots ells en traduiria més llibres, em semblen autors molt bons.

La versió anglesa d’ Incerta glòria no va arribar fins al 2014. Per què creu que va trigar tant?

Hi havia certa ambivalència amb Joan Sales a Catalunya: era republicà però també catòlic, i aquests dos aspectes sumats van causar controvèrsia durant molt de temps. Tinc amics catalans que es resisteixen a llegir Sales i Pla: no ho entenc. Si no hagués estat per la presència de Catalunya com a cultura convidada a Frankfurt el 2007 probablement no s’hauria traduït, o hauria trigat més.

Encara falten moltes coses per fer.

Moltíssimes. De Víctor Català hi ha Solitud i res més. Un autor inèdit que m’interessa molt i del qual estic preparant una antologia de contes és Cèsar August Jordana. Havia traduït D.H. Lawrence i Virginia Woolf a la dècada dels 30, i escrivia seguint els autors modernistes anglesos. Ara he acabat de traduir Josafat, de Prudenci Bertrana, que sortirà aquest juliol. Aviat em posaré a traduir una antologia de contes sobre Barcelona d’autors contemporanis per a Oxford University Press, Barcelona tales. També faré Aigua de mar, de Josep Pla, per a Archipelago Books i Set casos de sang i fetge i una història d’amor, de Teresa Solana. Sempre que tinc una idea la presento. La lluita és diària!