BarcelonaUna nit que ha pres MDMA i se sent en pau amb el món, la protagonista d'El celo (Alfaguara, 2024), de Sabina Urraca (Sant Sebastià, 1984), es troba un gos abandonat i se l'emporta a casa. Conviu amb l'animal mentre pren ansiolítics i prova d'evitar pensar en el passat fins que va a parar a un grup de teràpia i allà, gràcies al fet d'escoltar les històries d'altres dones –joves i madures–, s'adona que ella també amaga una història de maltractament a dins i que necessita compartir-la. És el punt de partida de la tercera novel·la d'una autora que, en paral·lel a llibres com Las niñas prodigio (Fulgencio Pimentel, 2017), ha practicat el periodisme gonzo, assistint a parts en directe o explicant com va anar l'experiència de quedar amb el seu principal hater, i que també ha editat llibres com Panza de burro, el celebrat debut d'Andrea Abreu (Barrett, 2020).

Sense la teva gossa, aquesta novel·la no existiria, oi?

— Segurament, tot i que ni la gossa del llibre no és la meva ni la protagonista té res a veure amb mi.

Per què vas començar a escriure-la?

— Poc després d'adoptar-la, la meva gossa, la Murcia, va entrar en zel. Quan anàvem al parc venien tot de gossos per intentar muntar-la i jo em dedicava a apartar-los. Un dia que era en una fira literària amb un grup d'amics, mentre una de les noies s'estava embolicant amb el seu rotllo habitual –la recordo com una mena de Venus estirada a terra–, em vaig queixar que els gossos no paraven de perseguir la Murcia. "Quan s'acabarà el maleït zel?", vaig cridar. I la noia es va recórrer el cos amb les mans, lascivament, i va dir: "Per favor! Que s'acabi ja!" Parlava més d'ella que de la gossa, esclar.

La gossa de la novel·la acaba sent decisiva en la transformació de la protagonista, que has batejat com la Humana.

— Sí. Tenen una relació conflictiva, però l'ajuda molt. Al principi, aquesta novel·la explicava només les passejades d'una dona i la seva gossa, les trobades amb propietaris d'altres gossos i les consultes en xats canins, que m'encanten. Llavors vaig adonar-me que rere el zel de la gossa volia parlar també del zel humà, i en aquest sentit no em vaig voler limitar a la pulsió sexual, sinó també a una sèrie de comportaments instintius que tenim a la vida.

Com ara quins?

— Apartem els dèbils, els malalts i els que ens resulten diferents. A vegades, encara que costi d'admetre, actuem amb violència, física o psicològica, sobre altres persones.

A la protagonista li passa al revés: la coneixem com un animal ferit.

— Sí, però ella no ha estat sempre una víctima. Ha estat una professional d'èxit i ha tingut un control poderós sobre la seva sexualitat...

Fins que una parella, que al llibre coneixem com el Predicador, la domina.

— Totes les dones que conec han patit algun abús sexual o han estat discriminades a la feina. En aquest sentit, la història de la Humana és bastant comuna. Però si una cosa no volia fer en aquesta novel·la era parlar en nom d'un col·lectiu sencer. La protagonista és només un personatge, no representa ningú.

La violència de gènere batega al centre de la novel·la.

— Sí, però com a situació concreta, no com una problemàtica social. Al meu llibre, la violència de gènere és una maledicció que sembla sortida d'un conte clàssic. Qualsevol trauma que has viscut es queda dins teu com una maledicció i has de continuar vivint entre les ruïnes del castell que un dia vas ser i que algú va ordenar que cremés.

És una novel·la sobre com tirar endavant: en aquest sentit, el grup de dones que coneix a teràpia és crucial per abandonar el silenci.

— Una d'elles diu que li agradaria que el seu maltractador fos mort i la Humana pensa que ella prefereix que continuï viu. És pitjor quan el maltractador mor, perquè d'aquesta manera pensa que pot entrar per sota la porta, que el seu esperit és capaç de reaparèixer en qualsevol moment.

El maltractador d'una de les companyes de teràpia, la Wendy, és mort.

— I li llança una maledicció: si te'n vas, jo em mataré, però tu et podriràs per dins. Poc després, ella somatitza el malestar amb una endometriosi i el teixit li torna a créixer cada vegada que l'operen.

Li passa una cosa semblant a la protagonista: arran del seu trauma psicològic té mastitis crònica i li apareixen blaus sense haver-se donat cap cop.

— Fa poc llegia un reportatge que explicava que les malalties autoimmunes prevalen més en les dones perquè tenim un sistema immunitari més fort. Vivim més, però si el sistema immunitari es gira en contra teu, et destrueix abans. A la novel·la, la somatització de l'abús i de la violència sostinguda durant molt de temps comporta que l'organisme de la protagonista i d'altres dones embogeixi. Si t'han maltractat, el teu propi cos es pot convertir en un gran enemic. El cos actua com si estiguessis amenaçada. T'ataca. És com si el maltractador, l'agent extern del trauma, hagués aconseguit entrar dins teu i et fes mal des de dins.

Cal recordar, com deies, que la víctima no sempre ha estat víctima.

— Hi ha determinades coses a la vida que dones per fetes, però un dia la vida et doblega i res torna a ser igual. A la Humana li costa cordar-se les sabates. A mi, que soc una persona molt oberta i que no calla mai, durant una època molt fotuda, quan aixecava la mà per parlar en una xerrada i em donaven la paraula, em quedava muda. Era incapaç de dir res. A tots, tard o d'hora, algun fet o experiència ens pot acabar desactivant.