BarcelonaEl nou llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules (Columna), tanca la trilogia que l'autor gironí ha dedicat a la seva família amb un sentit –i a estones corprenedor– homenatge als pares. A través del relat de la vellesa extrema de l'un i de l'altra, de la proximitat amb la mort i de les malalties, Nadal mira també cap al seu present, on s'ocupa sempre que pot dels tres nets, escriu i cuida l'hort.

Abans del trasbals de la pandèmia, l'autor de La maledicció dels Palmisano (2015) va patir una trombosi múltiple en una cama després de fracturar-se la tíbia i el peroné en un accident: "Les limitacions del cos havien canviat l'antiga eufòria vital per la prudència i la moderació", anota en un dels capítols del llibre, que permet fer balanç de la dècada que Nadal ha dedicat a la literatura, des de l'assaig Els mandarins (L'Arquer, 2011) fins a Quan s'esborren les paraules. Entremig queden llibres d'una gran popularitat –només de Quan érem feliços (2012) i Quan en dèiem xampany (2013) n'ha venut més de 80.000 exemplars–, premis com el Josep Pla i el Ramon Llull i traduccions a una vintena llarga de llengües.

L'any passat vam llegir sobre els teus viatges per la Mediterrània a Mar d'estiu (Univers, 2020). A Quan s'esborren les paraules hi trobem alguna sortida –com la que feu amb un dels nets per anar a veure l'aurora boreal a Noruega–, però el gran viatge que planteja és cap a la memòria. I el punt de partida és la teva mare.

— Aquest llibre és un homenatge a la mare i el pare. La mare va aguantar bé fins fa sis anys, quan en tenia 92. Sempre s'havia preocupat de la salut de tots i cap de nosaltres va pensar, quan va començar a fer coses estranyes, que podia estar malalta. Li van diagnosticar una demència senil amb part de component d'Alzheimer, i des de fa quatre anys –ara ja en té 98– no diu res ni es mou de la butaca del cantó de la finestra. Mira cap enfora... És una imatge que em desespera, perquè no hi ha cap possibilitat que ella canviï.

Escrius que "la paraula dita o escrita va ser l'eina de combat" de la teva mare, Montserrat Farreras. Ella va "dirigir la vida intel·lectual de la família".

— Tant ella com el pare han estat persones de grans conviccions. La mare va estudiar a l'Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona i es va llicenciar en història a la Universitat de Barcelona. Va tenir 12 fills. Va viure intensament la religió. Va ser una dona molt independent, i si havia agafat unes opcions i no unes altres va ser per voluntat pròpia. Voldria que, escrivint sobre la meva mare, el lector pensi en la seva. Reconec que la situació que viu la nostra família actualment és dramàtica, però el llibre vol ser vital i lluminós.

Tot i ser de perfil conservador, els vostres pares entenien que "la llibertat era innegociable". Us van deixar decidir el camí que emprendríeu, per molt allunyat que estigués de les seves idees. És un exemple que has seguit?

— Amb el temps he descobert que van patir més del que em pensava. Ells eren catòlics convençuts de l'existència del cel, de l'infern i del judici final. Quan veien que uns o altres ens anàvem allunyant del camí que creien correcte s'ho prenien amb dolor. Si això m'hagués passat a mi, no sé si hauria respectat aquesta distància tan gran. Em temo que procuraria influir més.

En un dels capítols del llibre, un dels teus tres néts, en Jordi, et pregunta: "Avi, oi que la vida no s'acaba mai?" I li respons que no.

— Com més t'acostes al final més tens la sensació que la vida està en la projecció posterior. Però no parlo de la posteritat, sinó del record que els fills, nets i futures generacions puguin tenir de tu.

La mort del pare mereix alguns dels capítols més emotius del llibre.

— El pare es va plantejar la vida sense pensar mai en el possible final. Sabia que un dia moriria, esclar, però actuava com si aquest dia no hagués d'arribar mai. El pare [Manel Nadal i Oller] va morir l'octubre del 2017, als 94 anys. Quan el vaig retrobar a la sala de vetlla dos dies després d'haver-hi parlat per última vegada a l'hospital vaig pensar que, des d'un punt de vista intel·lectual, és absurd afirmar o negar l'existència de Déu. ¿Com pot ser que algú que ha viscut tot aquell temps acabi convertit en pols? Alguna cosa d'ell ha de quedar. El record. Per això al llibre repasso alguns moments de la seva vida cap enrere, des del final fins al nen entremaliat que va ser.

Llegint aquests passatges pensava en Els anys, d'Annie Ernaux. Ha estat una autora important, per a tu?

— Sí. Fa tres anys vam coincidir al premi Formentor. Vam parlar de la memòria arran del seu llibre. Ella em deia que intentava explicar la desaparició d'una època i de les seves persones a través d'una mirada progressiva. A mi, això em va arribar de cop, quan la mare va deixar de parlar.

A partir del relat del teu accident i la posterior trombosi expliques com has canviat d'enfocament vital.

— Escric llibres, cuido l'hort i intento passar tant de temps com puc amb els nets. Aquests últims anys m'han passat moltes coses: la mort del pare, la malaltia de la mare, la mort del meu germà Nando d'un infart, el meu accident... i després de tot això va arribar la pandèmia. Visc al dia, sense la necessitat de grans novetats. Com a màxim penso en demà, o en demà passat. M'agrada més repetir viatges que fer-ne de nous, rellegir llibres, quedar amb amics, observar el que m'envolta.

Quan s'esborren les paraules dedica uns quants capítols als nets.

— Vaig sempre que puc a Cardedeu a ajudar la meva filla. El net més gran, en Jordi, ja té 11 anys. Acaba les classes a quarts de quatre i torna a casa tot sol, sense haver dinat encara. Un dia a la setmana li vaig a fer companyia i procuro fer-lo xerrar i escoltar-lo. A vegades m'explica raonaments que penso que potser hi ha arribat per coses que li he dit. O potser hi ha arribat ell tot sol! És impressionant.

Encara que admets que et preocupa com es transmetrà la memòria entre les noves generacions, no tens una visió apocalíptica dels joves.

— No, de cap manera! Res no és dolent, si es fa servir amb mesura. En tot has d'estimular la curiositat. A casa sempre hem parlat de llibres davant dels nets, i un dia, sense adonar-te'n, et pregunten una cosa i veus que sense que en fossis conscient t'estaven escoltant. Quan érem petits, el que més ens agradava era robar converses als grans. Ara passa igual. A vegades he tingut la frustració de pensar que moltes coses que he viscut intensament no les he sabut transmetre. Després m'he adonat que es viuen amb expressions diferents, però les passions que experimenten els joves són les mateixes. I continuarà sent així. L'amor, l'odi, l'enveja, la revenja, l'abús dels poderosos, la solidaritat per lluitar contra l'abús... quan ho descobreixes et dona serenor.

Dius que ets més feliç ara que als anys que explicaves a Quan érem feliços.

— Sí. En aquells moments tot era possible, encara. Ara reconec que tinc limitacions, però en canvi visc amb més intensitat. Visc el present amb la motxilla plena d'experiències acumulades.

El món és també més feliç que el d'abans?

— Encara que miri amb nostàlgia cap al passat, penso que en general –i malgrat alguns forats negres– som més feliços ara que abans. La societat que vaig conèixer de petit era molt més desigual i més pobra que l'actual.

Quan publiques un llibre ja en tens un altre d'avançat. Aquesta vegada també és així?

— Sí. Estic acabant una novel·la que explicarà la història d'un personatge de La maledicció dels Palmisano. A través d'aquella figura faré un homenatge als perdedors i als menystinguts. Se'ls pot marginar, però poden arribar a ser l'heroi de la pel·lícula. Paral·lelament, vaig escrivint pàgines sobre el pas del temps, les trobades amb amics i els viatges. És una literatura més íntima i personal, la que de debò m'agrada escriure. Però no ho faig perquè cregui que la meva experiència és especial. Parlant del que coneixes, com més petit és el detall, més universal el fas.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Quan s'esborren les paraules través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.