Literatura
Llegim  /  Entrevistes 07/10/2022

Lana Bastašić: "Quin petit canvi pot fer que ens tornem monstres?"

Escriptora

5 min
Lana Bastasic

Barcelona"Algunes portes val més deixar-les tancades", escriu Lana Bastašić (Zagreb, 1986) en un dels contes més corprenedors de Dents de llet. Al seu nou llibre, publicat per Periscopi en català i Sexto Piso en castellà, l'escriptora no ha pogut evitar obrir aquestes portes i endinsar-s'hi. Traduïts al català per Pau Sanchis Ferrer, igual que la novel·la anterior, Atrapa la llebre –que es pot llegir en més de vint països i ha guanyat, entre d'altres, el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020–, permeten viatjar als convulsos Balcans dels anys 90 a través dels nens i nenes que hi van créixer llavors. Bastašić combina amb mestria l'exploració del dolor i la pèrdua amb la tendresa, algun apunt humorístic i una mirada sempre precisa, analítica i crítica.

Fa dos anys i mig, quan es va publicar la traducció catalana d'Atrapa la llebre, no vas poder venir a Barcelona perquè mig món estava confinat a causa de la pandèmia.

— Si hi havia un lloc on volia viatjar era aquí. Vaig viure a Barcelona set anys, des que en tenia 25 fins als 32. Hi vaig escriure la novel·la. Va ser una època important, per a mi. Però la pandèmia em va agafar a Zagreb, al sofà d'un amic. Vaig passar uns quants mesos sense poder tornar a Belgrad, ciutat on m'havia instal·lat el 2019. Anava de sofà en sofà. Va ser llavors que vaig començar a pensar en els primers contes de Dents de llet.

¿No en tenies cap d'escrit, fins llavors?

— Sí. Tenia l'últim, El pare arriba a casa. Quan escrivia la novel·la, les parts en què recordava els anys d'infantesa –que coincideixen, en part, amb la guerra– em van costar molt. Vaig pensar que potser valia la pena tornar-hi, o més aviat donar-hi una visió diferent. Pensava en moments de quan era petita, en els amics i en la família. No volia explicar només coses dolentes, però hi acaba apareixent la pobresa, la falta d'educació...

La majoria de veus narratives d'aquests contes són de nens i nenes. Per què?

— La més gran té 14 anys i explica un dia que surt de casa a comprar el pa. La vida social de bona part dels protagonistes és la de la família, i pràcticament l'únic contacte amb el món exterior és a través dels veïns. Als pobles i ciutats petites dels Balcans, aquest sentit de comunitat era –i encara és– molt important. Sempre hi havia algú observant-te. Això era bo, en part, però també significava que, mentre et miraven, sovint et jutjaven.

Descrius aquest món domèstic com una presó, tot sovint. I alguns dels protagonistes s'hi rebel·len.

— Quan ets petita, els pares són els teus déus. És igual el que facin, perquè si són ells qui ho fan és normal. Llavors, quan creixes una mica, algú –un amic, un veí, un professor– et fa saber que aquella conducta no era normal i aquells déus comencen a caure. Això no vol dir que els nens siguin sempre els bons de la història. Una de les preguntes que em feia mentre escrivia és: quin petit canvi pot fer que ens tornem monstres? És vàlida tant per als adults com per a les criatures. A vegades no ens n'adonem i una decisió mínima condiciona el que serem en el futur.

A Recital, una nena recorda el primer concert de piano que ha de fer quan té 12 anys. La seva mare l'ha d'acompanyar, però prefereix quedar-se a casa i tot va malament. La carrera de la nena queda estroncada.

— L'amor s'ha de demostrar amb el que fas. No és tan important que algú sigui la teva mare, sinó que faci coses per demostrar-te que t'estima. Els nacionalismes tòxics dels Balcans han tingut part de responsabilitat en construir una idea equivocada de família. A les dones els deien: "Sou aquí per tenir fills, la sang ha de continuar". Però llavors, un cop es tenien fills, ningú no demanava cap responsabilitat als pares. Els fills són com una propietat, una cosa sagrada que es té.

¿Encara és així?

— Sí. Quan camino per Belgrad i veig un pare o una mare escridassant el seu fill o, fins i tot, pegant-li, m'horroritzo. Com a societat tots tenim una responsabilitat cap a les criatures. A vegades només cal mirar-te el nen i fer-li saber que et solidaritzes amb ell i que et preocupa el que li pugui passar.

Als contes intuïm que parles de l'antiga Iugoslàvia i de Bòsnia, però desdibuixes el temps. Això fa que a vegades semblin rondalles. ¿Han estat importants per a tu?

— Sí, molt. Si t'hi fixes, a Dents de llet no hi ha cap personatge que tingui nom: parlo de pares, mares, ties àvies, veïns, psicòlegs, nens i nenes... Per a nosaltres, la història ha estat un conte. Als nens que vam créixer durant la guerra ens explicaven relats del que estava passant. Era l'única manera d'interpretar la realitat. La violència ens envoltava, i va ser a través del llenguatge que aquesta violència va entrar a la nostra generació.

Aquest estiu llegia Zorro, de Dubravka Ugrešić, nascuda a Iugoslàvia el 1949. Ella també parla sovint de la guerra, però des d'una perspectiva adulta. Va marxar de Croàcia a la dècada dels 90.

— Durant la pandèmia, vaig passar un mes al pis que té Ugrešić a Zagreb! Poder consultar la seva biblioteca va ser un somni. ¿Sabies que el llibre, Zorro, en serbocroat es diu Zorra? Si l'haguessin traduït així, s'hauria interpretat diferent...

És un recull d'assajos sobre el poder d'explicar històries i de com aprenem a narrar-les.

— Durant la guerra, tots teníem el nostre conte de fades al cap. Crèiem que sabíem qui eren els bons i els dolents i per què lluitàvem. El món era o blanc o negre.

Llegint Dents de llet veiem que les dones ho han tingut i ho tenen més difícil que els homes.

— En un conte com Pa veiem com les dones vam haver de construir la nostra identitat a partir de com ens percebien els homes. D'una banda, hi ha la mirada del pare, que t'infantilitza, i de l'altra, la del carrer, que et sexualitza. Era com si només hi hagués dues opcions per a nosaltres: ens veien com un àngel o com una puta. Per això al conte busco una tercera via: percebre la dona com un cos.

¿Va ser difícil que a casa teva acceptessin que volies escriure?

— No. La mare em va donar suport quan li vaig dir, després d'acabar la carrera, que no em volia quedar a la universitat i que volia escriure. Ho valoro molt, també perquè la seva feina no té res a veure amb les lletres. I amb els germans, encara que siguem molt diferents, hem sabut fer pinya. Però a l'escola i a l'institut, quan ens ensenyaven literatura, les dones pràcticament no existien. Només recordo que mencionessin una autora que feia poesia per a nens i nenes. De petita no imaginava que una dona podia ser escriptora.

Encara que hagis estat premiada com a novel·lista i com a dramaturga, en alguna entrevista deies que encara et senties sota sospita.

— Al meu país, l'escriptor és generalment un home gran i heterosexual que explica les seves veritats. Quan vaig portar Atrapa la llebre a Periscopi em va sorprendre que em diguessin que aquí era un valor positiu que una dona jove publiqués una primera novel·la.

M'ha semblat que la culpa és un dels temes centrals del llibre. Es lliga, en part, a l'educació religiosa.

— La fe i l'espiritualitat no són dolentes, però el dogma i l'església, quan es connecten amb els mites nacionalistes, et fan sentir culpable d'alguna cosa. Vaig haver de lluitar contra la idea de culpa durant anys. Per a generacions anteriors a la meva, jo soc una dona que ho ha fet tot malament. Per sort, això comença a canviar. Els pares, el moment històric i els Balcans m'han marcat durant anys, però he de tirar endavant. Vull girar full. I ho estic aconseguint.

stats