PalmaConfessa que sempre ha llegit Quim Monzó, que sempre l’ha fascinat, però en cap cas amaga que algunes de les contradiccions de l’escriptor català li produïen tensió. Guillem Colom Montero (Palma, 1981), professor del departament d’estudis hispànics de la Universitat de Glasgow, és l’autor del llibre Quim Monzó and contemporary Catalan culture (1975-2018), publicat per l’editorial britànica Legenda. A través de la trajectòria i la figura de Monzó, explica alguns dels trets que valora com a claus de la cultura catalana del postfranquisme i el conflicte amb l’estat espanyol.   

El llibre es basa en part en la teva tesi. Per què Quim Monzó? 

— L’he llegit des de molt jove i sempre m’ha fascinat. Em sembla un escriptor excepcional i un personatge públic influent, tant a la televisió com en el moment que fa un discurs tan genial com el de Frankfurt. M’interessa molt. Ara bé, alguns escrits seus em creaven malestar. Tot i fer-me gràcia i valorar com de ben escrits estan, em causaven estupor. En els debats globals del moment, Monzó té la capacitat de ficar el dit a la nafra. Volia analitzar-ho i fer un llibre per explicar-me el perquè d’aquest interès i d’aquesta tensió. 

El defineixes com l’escriptor més influent de la literatura catalana contemporània. En què creus que es basa la seva influència?

— Vaig començar la recerca el 2011, i la canonització que ja tenia es va multiplicar durant la dècada, amb la fita del 2018, quan li donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ara bé, si dic que és l’escriptor més influent és per dues raons: se’l considera un escriptor canònic, que ha transformat la literatura catalana creant un nou estil, però també pel que jo en dic capital mediàtic, que ell té i que és inèdit dins el món literari català del període postfranquista. Participa a la ràdio, a la tele, en alguna sèrie. El seu projecte literari va molt en consonància amb un projecte d’intel·lectual públic. 

¿Defineixes Quim Monzó d’intel·lectual? Ell s’ha rigut dels intel·lectuals. I d’ells n’hi ha que pensen que és poc profund per incloure’l entre la intel·lectualitat.

— El llibre vol mostrar que és un escriptor profundament intel·lectual. Això sí, és un intel·lectual proper a la gent, que deixa de banda les ínfules literàries. Quim Monzó és un intel·lectual postmodern. No és l’intel·lectual tradicional que parla des d’una posició superior, sinó que ell se situa en un pla horitzontal amb la gent. Aquesta és una forma de participació intel·lectual postmoderna, i és molt més útil. La superioritat ja no funciona avui dia. Ara funciona la intel·lectualitat horitzontal i Monzó ha jugat molt bé aquest model. Ho ha fet en programes com El convidat i a Plats bruts, on quan se li demana per què escriu, ell contesta: “Per lligar”. Diria que té una imatge i un projecte públic molt pensat.Jo l’analitzo com a celebritat intel·lectual. 

¿És quan fa befa o crítica, per exemple, dels posicionaments feministes que us crea malestar? ¿O és una postura política de la qual s’ha dit que està mancada d’ideologia o amb contradiccions?

— No puc negar que sentia un cert malestar quan llegia els seus articles contra el bonisme, o quan ell criticava els que feien vaga de fam contra la Guerra de l’Iraq, o la ironia que aboca contra els sindicats –que aquí són estructures molt desgastades–, o la reescriptura que fa del mite de Robin Hood, un mite simplista de l’esquerra que Monzó desfà i desfà fins a concloure que crea més desigualtat, que la perpetua. Em va costar molt temps de reflexionar-hi, fins que vaig caure que allò recordava les teories dels llibertaris liberals americans, que no són de dretes ni d’esquerres, que fan una defensa molt clara de la individualitat però alhora defensen els sistemes capitalistes democràtics occidentals.  

La crítica del bonisme o de la correcció política és un aspecte que destaqueu en l’obra de Monzó.

— El del bonisme és un tema interessant. Quim Monzó tradueix al català Contes per a nens i nenes políticament correctes. La traducció catalana va sortir abans que l’espanyola, perquè ell s’hi va posar. El meu llibre mostra que, fins i tot quan les postures de la correcció política no eren habituals a Catalunya i a Espanya, Monzó ja traduïa un llibre claríssim per criticar-la. Ell va fer que a Catalunya i a Espanya la crítica al bonisme arribés abans que el mateix bonisme. 

Introduïu el llibre amb dues respostes de Monzó a dues entrevistes fetes el 1984 i el 1985. Quan Xisca Ensenyat, per a Los Cuadernos de Baleares, li pregunta: “Quina és la nostra mancança més castrant?”, ell respon: “La mancança d’Estat”. A l’Avui, un any després, declarava: “No soc gens nacionalista, però no soc espanyol”. Així i tot, ha tingut una relació desigual amb l’independentisme.  

— Durant la Transició, ell ja era independentista. També és cert que feia una crítica contundent al conservadorisme nacionalista de Pujol. L’independentisme de Monzó ja hi era a les seves vinyetes de Canigó, de les quals m’ha facilitat la publicació al meu llibre. Quan es redactava la Constitució espanyola, Monzó ja la critica fort perquè veu que durà a la subordinació política. I, esclar, als anys 80, ja deia que la immersió lingüística no funcionava, advertia que no n'hi ha prou. Ha de ser capaç de transformar la societat i per a això cal anar a l’arrel. Mentre hi hagi subordinació de la cultura catalana a l’estat espanyol, no serà efectiva. D’aquí que contesti contundent que manca un estat propi.   

Aquesta resposta la dona en una publicació de les Balears.

— Monzó als anys 70 ja tenia una idea de Països Catalans molt horitzontal, de respecte, de no paternalisme. És conscient, però, que els Països Catalans van patir una derrota en la Transició, i ell acusa aquest fet com a persona que estava a favor d’un projecte transformador. La Transició va ser una derrota per als projectes polítics transformadors.